CRÒNIQUES DE FAMÍLIA .1 Llibre primer : La família dels Gusi

CRÒNIQUES DE FAMÍLIA .1

Llibre primer  : La família dels Gusi

Llibre segon : La família dels Garrigas

Dels orígens coneguts, fins abans de la Guerra Civil

Llibre tercer : La família dels Garrigas

Guerra civil i  postguerra.

Llibre quart : El món dels Garrigas

Annexes

Recull de notes i fets,

de llegendes i d’històries, que ens parlen

dels avantpassats de la família

Garriga – Gusi de Sabadell, que va habitar i

es va estendre majoritàriament pel Vallès Occidental

els últims tres terços del segle XX i principis del XXI

Introducció

CRÒNIQUES DE FAMÍLIA, vol ser un recull ordenat de diversos textos i imatges, fins ara dispersos en arxius i àlbums, on s’intenta transcriure el que ens han explicat i el que s’ha anat descobrint fins avui, de la història de les branques dels Gusi i dels Garrigas, de la nostra família.

Cada capítol ve format per diversos texts autònoms, on alguns porten al final el nom de l’autor i la data en que es varen ser escrits. Hi ha estimables col·laboracions de l’Albert Cusidó, del Francesc Garriga, de l’Eloi Hernández de Bràfim i d’altres, alguns lleument modificats al aportar-hi noves dades.

En sabem ben poca cosa del nostre pasat. Dels quaranta milers d’anys en que l’homo sapiens es passeja erecte sobre la terra, comencem a tenir vagues notícies dels nostres, fins l’any 994de la nostra era,  sobre un paratge de Santiga per on es movien els avantpassats materns més antics.

De la branca Garriga, la primera notícia de que es disposa fins aquest moment, correspon a la anotació del llibre de Baptismes de la parròquia de Nulles (Tarragona), on queda registrat que el dia 10 de març de 1674, va néixer Miquel Garriga, fill de Antoni Garriga i sa muller Tecla.

Dels Gusi, al haver-se cremat els registres eclesiàstics, de moment  tenim com l’avantpassat més antic, de mitjans del s.XVIII, al Pau Gusi de Vacarisses, casat amb Rosa Amorós. En canvi disposem de mes informació, però molt mes posterior, de la branca Arimon, lligada al mas de Can Mayol de Santiga, de Santa Perpetua de Mogoda, quan el 1872 en Pere Màrtir Gusi i Guitart que es va casar amb l’hereva de Can Mayol la Rita Arimon i Vidal, s’uniren els dos llinatges.

La família per on vaig entrar al món, els Garriga – Gusi, està formada, per deu germans avui (2009) encara ben vius. El pare, era molt inquiet i amagava dins seu una ànima d’artista que mai va poder expressar lliurement. Ocupat per l’empresa, les seves activitats altruistes i la nombrosa família, la guerra civil va partir pel bell mig la seva existència. Recordo que, de petits, un cop acabada la guerra, passàrem dos memorables estius a Sant Llorenç Savall i un bon dia va venir el pare amb  una cambra fotogràfica, i així, avui disposem de força imatges de la nostra infantesa i primera joventut. La mare, exemple de tendresa i discreció, va saber tenir cura en tot moment de la nombrosa prole, estant sempre, al llarg de la seva vida,  al costat de tots.

Casat amb la Maria Rosa Mora el 1959, i desprès de residir i treballar uns anys a Vilanova i a Cerdanyola i formar una família amb sis fills, l’any 1979 tinguérem la immensa sort que els nostres pares ens assignessin la casa pairal del carrer de la Font Nova,15 de Sabadell, que feia uns dos anys estava deshabitada. Els pares havien anat a viure al pis del passeig Manresa, i el despatx i oficines de la fàbrica Garriga, ja ocupaven els locals del modern edifici de la Gran Via.

Instal·lats de nou a Sabadell, va començar una nova vida per la família. La casa del carrer Font Nova és un tresor. La seva estructura irracional, les seves parets, els despatxos, el pati, la pajarera, l’aire... tot conserva encara gran part de l’alè, de la vida dels ancestres. Ha estat com un pou insondable d’informació familiar i de tota mena. Els grans armaris plens de robes antigues, llibres, papers, documents, fotografies...  Els primers anys foren de troballes constants. La meva vena oculta d’historiador frustrat anava sortint a la llum.

De sempre m’ha agradat prendre notes i fotografiar l’entorn, sobretot el mes immediat i familiar, de manera regular.  Potser perquè durant la meva vida professional, la frenètica activitat i la malèvola addicció a la feina, m’obligaven a estar fora i a vegades lluny de casa. Llavors, les poques estones que hi era -potser inconscientment- fotografiava els meus i el seu entorn, probablement  com una compensació per la manca de presència física.

Els nostres pares, entre les moltíssimes coses bones que ens ham llegat, n’hi ha una de molt valuosa: l’estimació i respecte entre els germans i llurs famílies, que fomentaren sempre que hi hagué ocasió, celebrant onomàstiques i aniversaris. I sobretot impulsaren les tradicionals trobades -les garrigades- que avui encara fan possible, que a malgrat el gran augment de nous familiars, es mantingui un bon nivell de relació entre tots. Aquestes reunions, que amb el temps han esdevingut quasi be multitudinàries, han estat i son una ocasió per publicar petites monografies que enriqueixen el fons d’història familiar.

La petita aventura familiar de cadascú de nosaltres és el cordó umbilical que ens lliga amb la història del país i del món, i ens fa veure que les persones mai no podem viure aïllades; tots necessitem de tots.  La suma de les petites accions diàries afecta la vida de la col·lectivitat. Penso que es una sort  -potser un privilegi- disposar d’una certa quantitat d’informació de les generacions anteriors i viure en una casa carregada d’història i de tradicions. Et fa donar compte, quasi be físicament, de que formes part d’un grup humà que ha viscut assentat sobre un territori concret, duent a terme unes activitats determinades que han contribuït a fer créixer el país, i que fixades en el teu ADN formen part indestriable de la teva personalitat.

A mesura que he conegut mes coses dels avantpassats, he estimat mes el país, m’he sentit millor ubicat i la vida ha pres un altre sentit. M’he donat compte de que, la major part del benestar assolit, es degut a llur treball i sacrifici, i que mai no podrem agrair el que feren per nosaltres. Ningú no s’ha fet totalment a si mateix. Vivim, en gran part, del treball i de l’estalvi dels morts.

Fent genètica d’estar per casa, podríem sospitar, que de la branca Gusi podem haver rebut alguns trets de l’austera vida rural del Vallès, de Vacarisses i de Santiga, mentre que la banda Garriga des del Camp de Tarragona, ens pot haver aportat un cert neguit comercial i industrial. Eren temps en que calia treballar dur i els mitjans no sobraven.

De les últimes generacions tenim alguns personatges que ens poden ser un referent. Com en Josep Casals i Planell, vegetarià i practicant de medicines naturals; el doctor Ferran Sotorra, metge i ciutadà compromès  en la política municipal, vilment assassinat els primer dies de la guerra civil; i com l’Eulàlia Garriga i Casals que va viure pels més necessitats. De les mes recents, hi tenim en Pere Roca i Garriga doctor en filologia, humanista i escriptor, conegut per la seva prosa, bàsicament articles i estudis i totalment desconeguda la seva interessantíssima faceta de poeta, mai publicitada, i en Jordi Sotorra i Garriga, sacerdot, avui rector de la parròquia de Sant Salvador i capellà del Santuari de la Salut de Sabadell, sempre disposat a servir als demés.

A la nostra generació li ha tocat viure un període històric crucial, marcat en l’àmbit global per la II Guerra Mundial (1939-1945), l’ensorrament del feixisme i la bomba Atòmica (1945), l’ensulsiada del comunisme a Rússia(1990) i l’actual crisi econòmica global que posa en qüestió el capitalisme salvatge. Si ens referim al país, desprès de la proclamació de la República (1931) i d’una terrible guerra incivil (1936-1939), ens va caure una negra i llarga postguerra. A la mort de Franco (1975) comença la transició cap una democràcia incipient i limitada, que fins avui va  marcant la nostra existència. Catalunya, com fa quasi be 300 anys, continua lluitant sense èxit, per aconseguir un ple reconeixement de la seva personalitat com a nació.

Desprès de 30 anys de tornar a viure a Sabadell al carrer de la Font Nova, disparar moltes fotos i escriure papers, m’ha semblat interessant ordenar part d’aquest material. Encara que he intentat mantenir la objectivitat i un cert rigor, per molt que hom vulgui ser objectiu, es inevitable que el fet de ser el fill segon dels deu germans Garriga – Gusi, marqui els meus escrits. Estic segur que en molts casos he estat parcial i m’he oblidat  de coses importants, mentre que en altres moments m’he entretingut en detalls irrellevants. La memòria és sempre traïdora

Ho presento en quatre conjunts. Aprofitant els nous mitjans informàtics, serà fàcil i assequible fer-lo arribar a familiars, amics i persones interessades.

Josep Oriol, Garriga i Gusi

                                                                                                                                                             2009-04-11

CRÒNIQUES DE FAMÍLIA :

Llibre primer  : La família dels Gusi

Llibre segon : La família dels Garrigas

Dels orígens coneguts, fins abans de la Guerra Civil

Llibre tercer : La família dels Garrigas

Guerra civil i  postguerra.

Llibre quart : El món dels Garrigas

Annexes

   

Llibre primer

La família dels  GUSI

          

CRÒNIQUES DE FAMÍLIA . Llibre primer

                                             LA FAMÍLIA DELS GUSI

 

                    1.1 - LA NISSAGA  GUSI

1.11 -  Dades històriques de la família GUSI.

           

          1.2 - CAN MAYOL.

1.21  - La masia fins els finals del segle XIX.  

           Fi de la nissaga dels Mallol, i entrada dels Arimon

1.22  - La masia des de principis de segle XX fins el 1939.

1.23  - La postguerra a Can Maiol.

          1.3 – LA FAMÍLIA GUSI - ARIMÓN

1.31 -  Pere Màrtir Gusi i Guitart i  Rita Arimon i Vidal

1.32  - La tieta Marieta  (Maria Gusi i Arimon, vídua Formosa 1873 – 1969)

           i la tieta Biela      (Gabriela Gusi i Arimon 1890 - 1972 )

1.33 -  La casa de les Tietes del carrer de Les Planes, 51 de Sabadell

1.34 -  L’Antonieta  (Antònia Saltor i Gusi 1913 -2008)

1.35 -  La Rita (Rita Saltor i Gusi       – 2004)

           1.4 - LA FAMÍLIA GUSI - CAROL

1.41 -  Joaquim Gusi i Arimon i Antònia Carol i Aguilera

1.42  - Geografia Gusi - Garriga

         1.5 - RETROBAMENT GUSI

1.51 - Retrobament amb del tronc principal de la nissaga Gusi.

         L’Albert Gusi i Las Terrassa 7 febrer 2006        

           1.6 ANNEX

                      Informacions addicionals d’un abast més general,

                       relacionats amb l’entorn dels Gusi

                                     1.61 -  El canvi del cognom Mallol per Arimon, tot un procés.

                                      1.62 -  La “Santa” de Badalona.

                                      1.63 -  Una entre deu. Eulàlia Garriga Gusi.

                                      1.64 -  Albert Gusi i Las. Un fotògraf conceptual.

                                      1.65 -  Els “Agusi”.

                                         1.66 -  El “quilomètric” dels Formosa i Gusi.



 

                           

CRÒNIQUES DE FAMÍLIA.

ELS GUSI . Llibre primer.

Introducció

M’endinso als orígens més pròxims de la família materna, la dels Gusi, observo que hi sobresurten dues figures de gran significat. Un és en Pere Màrtir Gusi i Guitart (1836 – 1910) nascut a Castellbisbal, provinent de Vacarisses, que va dedicar la seva activitat laboral a l’ofici de treballar el ferro, feia de “manyà”, arribant a  ser copropietari d’un taller mecànic a Sabadell.

L’altre n’és la Rita Arimon i Vidal la “iaia Rita”(1850 – 1920), de la masia Can Mayol de la parròquia de Santiga, actualment dins del terme de Santa Perpetua de Mogoda. D’aquesta masia n’existeixen dades des de temps molt reculats, i aquest ha estat un paratge molt estimat per les últimes generacions.

A diferència de l’Empordà, on segons la llegenda, s’ajuntaren un pastor i una sirena, aquí al Vallés, mes realistes, foren un  manyà i una pagesa. Els dos, per motius diversos, la vida els va dur a Sabadell, on es trobaren i fundaren una família, habitant al carrer del Llobet, precisament paral·lel i al costat del carrer de la Font Nova, on hi residia la família dels Garrigas.

Morta la “iaia Rita”, la casa del carrer Llobet fou ocupada pel seu fill gran Joaquim Gusi qui es va casar amb Antònia Carol i Aguilera. Dels diversos fills, solament sobrevisqueren dues nenes, la Rita i la Maria Teresa.  La Rita Gusi, la nostre dolça i discreta mare, als 22 anys es va casar amb Pere Garriga Casals, i va anar a viure al número 15 del veí carrer de la Font Nova, on va començar la nostra extensa família. D’ella en parlem més extensament al llibre II dedicat als Garrigas.

L’última baula de la cadena dels Gusi de Sabadell, ens va deixar l’any 2008. Parlo de l’Antònia Saltor i Gusi, l’Antonieta (1913–2008), neta de Pere Màrtir Gusi i cosina de la mare Rita Gusi.  Allunyada des de petita del pare i la germana, va començar l’existència amb una infantesa difícil que li marcà la vida. Va superar aquest tràngol, amb la cura i dedicació a la seva  mare i tieta, i sobretot  desenvolupant les seves potencialitats artístiques i manuals.

Últimament i de manera casual, tinguérem l’oportunitat d’establir comunicació amb el tronc principal de la família Gusi, que segueix habitant al carrer Major de Castellbisbal, a la mateixa casa on es varen instal·lar els avantpassats, quan s’hi traslladaren des de Vacarisses el primer terç del segle XIX.

S’han trobat dificultats en recerca dels ancestres Gusi  pel mètode habitual de consultar els llibres sagramentals de les parròquies, ja que els registres de baptisme de Vacarisses han desaparegut, tal com ens confirmaren des del Bisbat de Vic. Però al existir molta documentació de la masia de Can Mayol de la parròquia de Santiga, i al fet que les ultimés tres generacions de la branca materna, han viscut molt de prop i s’han vist implicades en la vida de la masia, ens ha semblat imprescindible dedicar-hi un capítol.

Durant el 2009, hem conegut al historiador Sr. Esteve Canyameres, que ha dut a terme una exhaustiva recerca sobre les masies de Santiga i Santa Perpètua de Mogoda, havent trobat ja a l’any 994, referències a les terres que mes endavant esdevindrien  Can Mayol.

Cercant els orígens de les famílies i de les persones, es constata el que sempre ens havien dit i ja sospitàvem. Tots formem part d’una mateixa i gran família : la humanitat.

J. Oriol Garriga . 2009-04-19

 

 

1.00 - LA NISSAGA  DELS GUSI

Notes històriques

 

 

 

                                                                                                                    

Arbre dibuixat per Bernat Garriga Mora, l’any  1978

1.01 - DADES HISTÒRIQUES DE LA FAMÍLIA GUSI.

          

De Pau Gusi  de Vacarisses casat amb Rosa Amorós, va néixer

Felip Gusi i Amorós, nat també a Vacarisses, qui es va casar amb

Maria Guitart, de Sant Andreu de Palomar[1]

Van a anar a viure a Castellbisbal, també al Vallès Occidental.

Al llibre de Baptismes i al de Confirmacions[2], de la Parròquia de Castellbisbal, hi figuren els fills següents :

PERE GUSI I GUITART : Batejat 1817  Confirmat 1818  (Padrí de Pere Màrtir))

MARIA  GUSI I GUITART             1818                   1818

FERMÍ GUSI I GUITART              1820

ANNA GUSI I GUITART                1822

EULÀLIA GUSI I GUITART           1825                  1851

VICENTA GUSI I GUITART                                     1851

FRANCISCO GUSI I GUITART                                                (Es casa el 1854)

PERE MÀRTIR GUSI I GUITART  1836                               (+ 1910 a Sabadell)

(És el besavi, casat l’any 1872 amb Rita Arimon i Vidal, la “iaia Rita” de Can Mayol)

La padrina de bateig de Pere Màrtir fou Rosa Escayol i Gusi, esposa d’Antoni, germà del batejat. Aquest Antoni no figura ni al llibre de bateigs ni al de confirmacions.

Al llibre de Matrimonis no hi figuren ni el Felip Gusi ni la Maria Guitart

Quan en Felip Gusi i Guitar es va traslladar de Vacarisses a Castellbisbal , devia ser abans de 1817, any del bateig del primer fill.

Queda confirmat que en Pere Màrtir era el petit d’una colla de germans. Quan va néixer, el gran tenia 19 anys. Es va traslladar a viure a Sabadell, on a base de molt treballar va arribar a ser propietari d’una empresa de “manyanaria”, tal com s’explica al capítol 03.00 “La família Gusi – Arimon”.

1.10 - CAN MAYOL.

                                                                                                          Una Masia del terme de Santiga,

habitada pels avantpassats des del s.XIII.

Els Ferran, els Mallol,  els Arimon, els Gusi i els Garriga.

 

1.11 – SANTIGA. LA MASIA FINS ELS FINALS DEL SEGLE XIX .

           S’ACABA LA NISSAGA DELS MALLOL.

Santiga :

Del Mas Ferran a Can Mayol::

Mayol o Mallol (que vol dir “cep jove”), és el topònim que pensàvem que des de sempre fins avui, havia identificat i emparat el mas i llurs habitants. Els documents mes antics de que fins fa poc disposàvem, venien datats del segle xv, i ens parlaven de la masia unida al cognom Mayol.

Però al juny de 2009,  entrarem en contacte amb l’historiador Sr. Esteve Canyameres de Sentmenat, qui amablement ens va facilitar les seves recerques[3] que ens porten a temps mes antics. El primer document que fa referència a aquestes terres, es de l’any 994, al Diplomatari de Montalegre, on s’esmenta una transacció de “4 mujades de vinya” al lloc dit “Omet”  que correspon a terres de l’actual Can Mayol, dins el terme de Canalíes, Es a dir, de cop, férem una reculada en el temps de mig mil·lenni.

Segons aquestes recerques, les terres que “afrontaven a llevant amb la riera d’Omet (de Polinyà),a migdia amb el camí de Santa Perpètua a Sant Cugat del Vallès, a ponent amb la riera de Canalíes[4] (riera de Santiga o riera Seca) i a tramuntana amb un caminet que anava del torrent d’Omet a la riera de Canalies...” podrien ser el nucli original d’aquest nou Mas Ferran, que apareix per primer cop documentat l’any 1275, quan es separa del autèntic Mas Ferran de Santiga, que amb aquest nom ha arribat fins els nostres die

Aquest nou Mas Ferran va canviar de nom,  quan “Joan Salvà, el nou propietari documentat des de 1521, va tenir una filla i pubilla del Mas Ferran, na Antiga Salvà i Ferran que es casà amb Joan Mallol, un cabaler del Mas Mallol de Sant Pere de Reixac, situat entre ca l’Albinyana i molt proper a la Piella.”[5]

L’inventari de Can Mayol [6]“El que hi havia a Can Mayol el 9 de setembre de 1580”, del que es va fer una publicació familiar, correspon al moment en que en Joan Mallol, accepta l’herència de la masia, que a partir d’aquest moment deixarà de dir-se Ferran i es dirà Can Mayol. Es de gran interès, ja que ens informa de com era per dins la casa, que s’hi cultivava a les seves terres i com es vivia en aquells temps tan allunyats.

Per intentar explicar el pas de les diverses generacions de Mayol per la masia, hem extret de la completíssima cronologia que ens ha facilitat el Sr.Esteve Canyameres, les anotacions que ens han semblat mes significatives :

Joan  Mallol es casa amb Antiga Salvà i passen a habitar el Mas Ferran de Canalies, que a  partir de llavors passa a anomenar-se  Can Mayol :                    

AHTc : Sèrie de capítols matrimonials. C 554 (1552-1554)

1552    -  23/04/1552 Dobles capítols matrimonials entre Jeroni Mallol. impuber de 9 anys, fill de Joan Mallol i d'Antiga, difunta, de la parròquia de Santiga, amb Eulàlia Cabanyes, de 6 mesos, filla de Pere, difunt i d'Eulàlia, de Cerdanyola del Vallès. .......

Els altres capítols es fan entre Joan Mallol, vidu, fill de Dalmau Mallol, de Sant Pere de Reixac i habitant a Santiga i de Francina, difunta, amb Eulàlia Campanyà, vídua de Pere Cabanyes, de Cerdanyola, i filla d'Antoni Campanyà i de Rafela, difunta, de la parròquia de Santa Maria de Campanyà.del mas Moragues de Santiga, alou de la comanda de Sant Joan de Jerusalem i situada al lloc dit LO PUIOL.

Afronta a Ll.  I  a M., amb el camí que va de Santa Perpètua a Ripollet, a P amb un altre camí que va  a Ripollet, i a T. amb altre terra de Mallol mitjançant el marge.       Preu de venda 76 lliures.

            

AHPNB  : Joan Sala: Liber Venditionem (1572-1588) Sig.452/70, folis 170-191

1587    -  06/02/1587Jeroni Mallol, pagès de la parròquia de Santiga, detingut però a les presons reials de Barcelona, Antonia, la seva segona dona, Antoni Mallol  (de 14 anys) fill dels anteriors, Eulàlia, vídua i segona dona de Joan Mallol, i Miquel, Montserrat, Antic i Àngela Mallol (de 19 anys), germans de Jeroni Mallol i fills de Joan Mallol (Àngela és filla te la segona dona Eulàlia), tots  habitants a la parròquia de Santiga, per pagar diversos deutes, això és: ......

AHSc     : Santiga-processos 2519/1

1588    -  27/06/1588 Enquesta contra Joan Omet, Antoni Omet, Miquel Puiggalí i d'altres per agredir a bastonades als germans Mallol a la plaça de la parròquia, després d'una discussió sobre deutes.

AHSe   : Sèrie de capítols matrimonials, any 1601

1601    -  12/09/1601 Es signen capítols matrimonials a l'escrivania de Sabadell entre Jeroni Puiggalí, fill de Joan Puiggalí, pagès de Solsona i Àngela, amb Paula Mallol, filla de Jeroni Mallol, difunt pagès de Santiga i d'Antònia. ...

            

AHSc     : Santiga-Processos 2519/11

1617-  15/11/1617 Execució dels bens de Miquel Mallol a instància de Pere Roig, negociant.

ADB    : Visita Pastoral de l'any 1628             

A la visita pastoral de l'any 1628 a la parròquia de Santiga hi ha la següent provisió del visitador:

            

"Provisió que manà dit senyor Visitador als devall nomenats, que attès amb los llibres de la Iglésia amb deposicions de

testimonis, amb sentència promulgada per Hierònimi Manegat, en quiscun dret en lo spiritual y temporal, Official y Vicari General per lo Il·lustre y Reverendissim Senyor Don Guillem de Cassador, per la gràtia de Deu y de la Santa Sede Apostòlica, a les ores bisbe de Barcelona, lata y promulgada als deu del mes de juny del any mil sinc cents sexanta y dos. Al que de ells ja fonc estat condempnat  clarament la dita Iglésia rebrà y estar ensa  possessió  de rebrer los partits de sivada més avall escrits:

             Primo.

                      Del mas Suriol que avuy és en Lloberas una quartera y mitja de sivada.

                      Del mas Farran que avuy és Mallol, dos quarteras y mitja.

                           ...... 

F.VINYALS : Exp. 329, any 1980

1638    -            Relació de Batlles de Santiga:

            

             1638 - Nicolau Mallol

             1666, 1670 -  Joan Mallol

             1701 - Jeroni Mallol

             1720 - Joan Mallol

             1736, 1743, 1768 - Marià Arimon i Mallol

             1785 - Anton Mallol

             1815 -  Feliu Arimon i Mallol

AHSc      : Cort del Batlle de santiga AMH 2601/10

1638    -  25/09/1638 Llista de les persones armes i municions aptes per la guerra de la parròquia i terme de Nostra Senyora de Antigua, feta pel honorable Joan Puig Galí, batlle de dit terme a instància de les lletres del Rei de 12/09.

             

             Joan Puig Galí, amo            edat 25 anys                 arcabús, spasa, monicions

             Yerònim Puig Galí,              edat 55 anys                

             Lluís Llobet, amo                 edat 40 anys                 scopeta, monicions

             Gaspar Lloreda, amo           edat 36 anys                 scopeta, monicions

             JOAN MALLOL, amo         edat 30 anys                arcabús, monicions

             ........

            

Al morir Marià Arimon, casat amb la pubilla Madrona Mayol, s’enceta la nissaga dels Arimon, però el nom corrent de la masia segueix sent el mateix :  Can Mayol.

AHSe : Joan Mimó Turull. Manual 1781, Sig. E-297, foli 132

1781    -  06/07/1781 Testament de Marià Arimon i Mallol, pagès de la parròquia de Santiga, fill de Josep Arimon pagès de la parròquia de Sant Genís de Plegamans i de Madrona Mallol, de la parròquia de Santiga.

                                               Simulació de la primitiva masia de Can Mayol

                                          

               

Fi de la nissaga Mallol. Comença la dels Arimon que continua amb els Gusi i els Garrigas

-Antoni Arimon (Mallol) i Garcia (1785 – 1819),

-Feliu Arimon (Mallol) i Cuscó

-Joaquim Arimon i Martí (1817 – 1865)

-Josep Arimon i Vidal     (1846 – 1913): "Hereu escampa" que censà diverses terres per aconseguir diners. Mor sense descendència.

-Rita Arimon i Vidal (1850 – 1920) : La "iaia Rita". Germana de l’anterior,  Es casa amb Pere Gusi i Guitart de Vacarisses

-Joaquim Gusi i Arimon (1876 – 1958)

-Rita Gusi i Carol (1907 – 2003)

Fa hereus als seus deu fills, de primer cognom Garriga, a parts iguals. La finca perd la seva utilitat agrícola, al ser escapçada per l’autopista i traspassada per un oleoducte i un gas-conducte.

Per parlar dels últims hereus[7] , reproduïm també el que ens explica en Esteve Canyameres

“L'any 1862 Joaquim Arimon Mallol i Martí compra a Pau Font, mestre de cases de Sabadell, i a Josepa Martí i Vidal, cònjuges, una casa amb pati situada a la vila de Sabadell al carrer de la Creu de Barcelona (desprès carrer Isabel II i actualment Latorre) pel preu de  400 lliures catalanes. Per tant, la renda anual de tots els emfiteutes de la propietat de Can Mallol (vers les 300 lliures), ja no era suficient per comprar una casa de nova planta a Sabadell com ho podia haver estat vint anys endarrere. Amb tot Joaquim Arimon Mallol i Martí morí com el que havia nascut, com un "hacendado", l'any 1.865 deixant però tots els fills menors d'edat. L'inventari de béns que els tutors dels seus fills van fer després de la mort de Joaquim, el mateix any 1865 ens fan un retrat de la finca anomenada Mallol de la parròquia de Santiga i terme de Santa Perpetua de Mogoda, composta de 59 quarteres de terra campa, 16 quarteres de vinya, 1/2 d'arbreda, una casa de camp amb planta baixa i pis i 15 censos sobre establiments de terra.”

“Succeí a Joaquim Arimon Mallol i Martí el seu fill primogènit, Josep Arimon i Vidal, el qual ja vivia a cavall entre Sabadell i Santiga. Aquest però va trobar-se amb la fi del sistema rendista a causa dels períodes inflacionistes i la fil·loxera que acaba amb la principal font de rendes anuals. Això li va comportar dificultats que van forçar la venda de part de la finca. L' any 1900 en el moment previ al qual es divideix la propietat de can Mallol, la finca tenia unes 139,5 quarteres de terra d'extensió, de les quals 24 peces de terra estaven establertes i a rabassa morta a 24 parcers, amb un total de 64,5 quarteres d'extensió, quedant de conreu directe de can Mallol 75 quarteres de terra. S'ha de tenir en compte que les quasi 50 quarteres segregades entre 1797 i 1802 pels establiments a temps limitat havien retornat després de complerts els 100 anys.

El dia 22de maig de 1901 es fa escriptura de segregació i venda en la qual Josep Arimon i Vidal, hisendat de Santiga però habitant a Sabadell, ven al seu cunyat, Pere Gusi i Guitard, serraller també de Sabadell, (casat amb Rita Arimon i Vidal) una porció de terra de 51 quarteres de sembradura amb la casa composta de baixos i pis a dins, de pertinences del mas MaIlol de Santiga.”     

Aquesta última venda, que va permetre que la propietat de la finca no sortís de la família, fa pensar que es una mostra del bon tarannà de Pere Màrtir Gusi, i de l’estimació en vers la seva esposa Rita. Probablement si hagués obrat únicament amb criteris econòmics, hagués esmerçat aquests diners en inversions més rendibles. El Sr. Canyameres acaba així el seu

estudi de Can Mayol[8].

Després d'aquesta venda, Josep Arimon i Vidal encara propietari de l'altra meitat arrendà les

terres que tenia sens parcers a Isidre Clavé i Folguera (de can Medí). L'any 1914 Antonia Margenat i Font, natural de Sentmenat, vídua de Josep Arimon i Vidal, (+18/12/1913 als 67 anys), féu inventari dels béns del seu marit. Els béns consistien en la casa del carrer Latorre de Sabadell i 88 quarteres de terra de l' antiga propietat Mallol de Santiga. La resta de la propietat venuda l' any 1901 ha continuat en mans deIs Gusi i els seus descendents, els Garriga Gusi, tot i que les autopistes i diverses segregacions han minorat l' extensió territorial”

Hem vist que en Josep Arimon i Vidal, al no tenir descendència es desentengué força de la terra. Fou ell qui bastí la casa nova adossada a la masia. El Pere Garriga Gusi, el germà petit, l’últim que va habitar a la masia, va trobar una rajola a la teulada amb la data de 1892, any en que es cobriren aigües, que ho confirma. Per disposar de recursos per aquesta nova construcció i fer front as altres despeses, va haver de vendre part de la finca i  censar diverses peces de terra. Aclarir i cancel·lar aquest censos, un cop acabat el temps pactat, fou una tasca feixuga, que va començar l’avi Joaquim Gusi Arimon, i va cloure Santiago Garriga i Gusi, durant el període 1970 – 1972 en que es va ocupar de l’explotació de la finca,  recuperant així la integritat primitiva del mas.

Quan morí Josep Arimon i Vidal l’hereu, es feu càrrec de la masia la iaia Rita, que tingué la sensibilitat, poc corrent, de permetre que la vídua del seu germà, que no tenia descendència, seguís vivint a la masia amb els mateixos drets que els altres membres de la família.

Un problema jurídic que es venia arrossegant des de feia algunes generacions, era el del vertader cognom del titular de la finca.  Quan a mitjans del s.XVIII  la Sra. Madrona Mayol es va casar amb Marià Arimon, es va produïr un canvi. Fins llavors, des de temps ignots, el nom del mas coincidia amb el de la família propietària. Però encara que amb l’entrada dels Arimon havia de desaparèixer el cognom Mayol, no va succeïr així, de manera que els successius hereus tothom els coneixia i anomenava Mayol, inclús en alguns papers oficials. Fins que l’avi Joaquim Gusi Arimon el 1928 va haver d’emprendre una acció judicial, per demostrar el canvi de cognom, que es materialitza en un document que s’inclou al Annex 06.01, que es titula “Al Juzgado”, acompanyat d’un arbre genealògic.

J. Oriol Garriga, agost 2009

(Aquest relat, es completa amb el del apartat : 03.01 “Pere Màrtir Gusi i Guitart i Rita Arimon i Vidal”.)

                                                            

                              

   

              

Can Mayol l’any 1963

 Foto Oriol Garriga.             

 

Santa Perpetua de Mogoda i el seu entorn

NOTES :

La Riera de Santiga també coneguda com la  riera de Canyomeres, i  la riera Seca.

La Riera de Polinyà, també era coneguda per riera d’Olmet (o d’Homet)

El camí de Ripollet, també de Sant Cugat,  s’encreua dins el terme de Can Mayol amb el camí dit de “la serra” o del Padró, que de Barcelona menava a Polinyà i continuava cap a Palausolitar, i que en algun punt entre Sabadell “Arragonem” i Granollers “Semproniana”, es devia creuar amb la Via Aurèlia, en el seu trajecte de Cadis fins a Roma. Es per això, que segons alguna tradició, aquest camí que des de Sant Cugat enllaça amb la via romana, podria coincidir amb el llegendari “camí dels excomunicats”, per on es varen escapar els assassins del abat Biure de Sant Cugat, la nit de Nadal de 1350.

1.12 - LA MASIA DES DE PRINCIPIS DE SEGLE FINS EL 1939.

             JOAQUIM GUSI ARIMON (1876 – 1958) HERETA CAN MAYOL

           

La iaia Rita Arimon, va morir el 1920, heretant la hisenda el seu fill, l’avi  Joaquim Gusi Arimon.

A la masia hi havia masovers, que segons explica la tieta, tots eren molt curts d'iniciativa, produïen. poc i sempre portaven problemes. Els camps presentaven un aspecte lamentable de manera que de Can Mallol se'n deia:a “cal gana", fins que cap el 1912 hi arriba en Tomàs Badia.

Joaquim Gusi Arimon, elegantment vestit amb americana blanca i gorra de visera, subjecta l’haca ajudat pel masover. El paratge és probablement la Riera Seca, llavors neta i molt arbrada, que a vegades feia de camí per venir de Santiga a la masia. La foto va ser presa als voltants del tomb de segle XIX cap el XX.          (Foto d’autor desconegut)

Explica la tieta Maria Teresa (1914 – 2001)  com cada estiu es desplaçaven a la masia. Preparaven els estris dins d'un bagul i molts paquets. Al matí arribava el Tomàs Badia, quan encara era masover, i li preparaven un bon esmorzar. Desprès ho encabien tot dalt del carro, paquets i la família sencera. Ella es queixa de que sempre li tocava asseure's al lloc més inversemblant. Xino-xano baixaven cap el riu, pel costat de la fàbrica de cal Grau pujaven cap el pla de Can Roqueta i pel camí vell tot passant pel costat de Santiga,  eren a la masia a I'hora de dinar.

La vida a I'estiu a pagès era molt divertida. Convivien amb els cinc fills del masover en Tomàs Badia, que eren : La Pepa, en Ton, la Maria, la Roseta i en Joanet. S'ho passaven la mar de bé, jugant, anant a Festa Major a Santa Perpetua i fent les mil trapelleries quan podien. La Pepa, la filla gran d'en Tomàs, es casà amb en Joan Folguera, i juntament amb el seu fill Jordi, foren els últims masovers de la masia. L'aigua, es poava a la gran bassa mitjançant una sínia accionada per un animal, generalment una mula una mica tonta" segons explica la tieta. Aquesta aigua servia per a regar els camps i  també era utilitzada pel servei de la masia, que L’anaven a buscar, a peu, amb càntirs i galledes.

L'electricitat  arriba l’any 1912  a Santa Perpètua, però explicava la tieta, que es va retardar la connexió a la masia, perquè I'amo de Can Gomis no donava permís per fer-hi passar la línia. Va significar un canvi radical, ja que garantía una llum segura i una força constant per extreure I'aigua del pou per omplir la bassa del reg i també per fer-la arribar als dipòsits de la casa.

Es recorda molt d'un gos anomenat "Seifer", nom d'un famós malabarista de la època, amb qui la unia una especial amistat. Quan anaven a Missa al poble, sortien de puntetes a fi d'evitar que el gos els acompanyés. El ca que era mes llest , guiat per un estrany sentit del temps, ja se'ls havia anticipat. Al temple s'amagava sota del seu seient. Quan tocava posar-se dempeus, el ca sortia cap el passadís amb ganes de voler sortir, però quan els fidels tomaven a seure, tornava amagar-se sota el banc. També a voltes quan eren a Sabadell, venia visitar-los. Ella esta va molt contenta perquè se l’estimava molt i així el podía tenir uns dies a casa, mentre esperava que el dissabte se I'emportessin a la masia. 

El començament de la guerra civil, fou un terrible trasbals pel país i per a les famílies. Els canvis socials que comportà, provocaren immediata fugida de patrons i propietaris per evitar represàlies. La por, la fam i la sang , marquen aquest tràgic període que acaba amb la victòria deis rebels al gener del 1939.

El 18 de Juliol del 1936, sorprengué la nostra família amb els avis Joaquim i Antònia i la tieta Maria Teresa estiuejant a Can Mallol. La mare estava embarassada del seu cinquè fill, la Maria.  L'avi Joaquim i el pare, varen córrer a amagar-se a la clínica del Remei de Barcelona. Mentrestant, a Sabadell, escamots incontrolats saquejaren la casa del carrer Llobet, i s'assabentaren de que en Joaquim Gusi era el propietari de Can Mallol, on s'hi dirigiren per tal d’enxampar-lo. Quan s'hi presentaren, hagueren de córrer a amagar una monja que tenien refugiada. Fan servir el pas interior que hi ha entre la casa nova i la masia antiga

Durant  aquest període,  l'avi Joaquim Gusi i el pare, en  Pere Garriga, vivien amagats aprofitant l’anonimat que permeten les grans ciutats,  a la clínica de Nª. Sra. del Remei de Barcelona. L’avi Joaquim patia per les escapades que el pare, persona inquieta, feia sovint per la capital, fins que un dia no va tornar. Al assabentar-se de la detenció, abandonà la clínica on els dos s’hostatjaven, i anà a amagar-se a casa del seu cosí de Palausolitar que devia ser fill de Josep Sagués i Carol i de Joaquima Arimon i Vidal. Feia de ferrer, com el seu pare i en Joaquim Gusi li feia de manxaire per avivar el foc de la fornal. També li portava els papers, i sembla ser que molt bé[9].

La gestació de la mare avançava, en mig de I'angoixa del moment. Tot estava preparat perquè el naixement succeís a la masia, però reberen notícies que podien tornar a Sabadell, on sortosament tingué lloc amb normalitat el 17 de setembre del 1936 i el resultat en fou una sana i bonica nena , la Maria. El seu pare no la va veure fins més tard, quan ja caminava, a la presó Model de Barcelona, on la mare i la tieta li portaren perquè la pogués conèixer. Comenta la tieta, que el Francesc, que en aquell moments tenia al pare a la presó, al observar que els cosins Sotorra no tenien pare (fou assassinat per uns incontrolats el 18 d'agost de 1936 ) i als cosins Roca tampoc en tenien (morí de sobtadament el desembre de 1935 ) es preguntava : -Que és un pare ?

Can Mallol fou durant aquesta temporada, una font de subsistència per a la família. Tres dies la setmana, primer la tieta Maria Teresa amb la seva cosina I'Antonieta Saltor i després amb la tieta Marieta, anaven a la masia a buscar llet i altres queviures. Sortien a les 6 h. del matí, cada una de casa seva i es trobaven en un punt de Sabadell. Juntes caminaven pel camí vell, traspassant el riu Ripoll per Cal Grau i pujant cap a Can Roquetes, travessada la carretera actual i en el punt i hora convinguts es trobaven amb una persona del mas veí de Can Targa que els hi lliurava els aliments. Explica la tieta, que un matí glaçat de gener, anaven les dues tan abrigades, que al veure's, de moment, no es varen reconèixer.

Els dies finals de la guerra foren molt accidentats. El 20 de gener de 1939 moria a casa la tieta Laieta. El seu enterrament fou un dels últims que tingueren lloc abans que s’acabés la contesa. Recordo que aquell dia des del terrat de casa veia un avió que sobrevolava la serra de la Salut i deixava caure alguna bomba. Sembla que volíem destruir el pont de la Salut. El 26 de gener, l’àvia Antònia Carol tingué una forta hemorràgia nasal. La mare, que assistia a una Missa que es celebrava clandestinament a “ca la Cristina”, anà a buscar el Dr. Civil que vivia amagat. Va venir, i resolgué el problema. Ella que li feia il·lusió anar a rebre els “nacionals”, per poc es la primera ser enterrada per ells, comentava amb ironia la tieta.

J. O. G. G. 2010-03-13

1.13 – LA POSTGUERRA A CAN MAYOL.  A partir de 1939 fins 1970.

Can Mayol va ser durant segles una explotació agrícola autònoma. Cap els anys 70 del segle passat, els efectes de la globalització i la proximitat de la conurbació de Barcelona, àvida d’ocupar terrenys per fer-hi passar les vies de comunicació i els subministraments que necessita per sobreviure i créixer,  feren  inviable la masia. Pere Garriga Gusi, va ser l’última persona qui hi va treballar i va habitar-la fins l’any 1997.

Fotografia de Can Mayol presa l’any 1963.  J. Oriol Garriga

La guerra s'havia acabat pel gener de 1939. El pare no arribà fins al cap d'una mes, aproximadament el 27 de febrer. Era capaltard; va sonar d'imprevist I'anella del portalet del carrer de les Comèdies. El seu estat era lamentable. Segons la tieta, el primer que va dir fou que no se li apropessin : anava ple de paràsits. Es va dutxar, canviar de roba, i en “Josep mosso" incinerà els parracs a la caldera de la calefacció.

Jo tenia 7 anys. Llavors vaig començar a anar a escola als Escolapis, on encara vaig poder ser alumne del "hermano Viola", qui també havia estat mestre de I'avi Joaquim Gusi. Al juliol, per les vacances, tota la família anàrem a Can Mallol a passar I'estiu. Llavors “tota la família” volia dir cinc germans : Francesc, jo, Joan, Eulàlia i Maria. Hi passàrem els estius del 1939 al 1942. Cada estiu era tot un esdeveniment, tal com expliquen els germans Francesc i Eulàlia en els seus escrits a les publicacions familiars.[10]

A la masia hi havia masovers que l’habitaven tot l’any.  Eren en Joan Folguera i la Pepa Badía, amb els seus fills Joan, Maria Rosa, Jordi i Ton, d’edats semblants a les nostres. Vivíem a la casa nova, que encara que era d’estructura externa igual a l’actual, per dins era diferent.

La casa nova de Can Mayol

Al costat oest de la masia antiga, el besavi primer Josep Arimon i Vidal (1846 – 1913), cap el 1900 hi va bastir una nova casa. L’antiga va passar a ser la dels masovers. Al renovar el teulat de la casa nova al 1992, en Pere Garriga Gusi hi va descobrir una rajola amb la data del 1892, que amb tota seguretat devia ésser l'any de la coberta d’aigües d'aquest edifici. S'observa una estructura molt sòbria i senzilla, feta amb materials més aviat pobres i dimensionats sota mínims. Per exemple, les bigues del pri­mer pis que es veuen al sostre del menjador, son uns senzills i bastos taulons, recoberts d'unes plaques de fusta per "embellir-los".

La paret del llevant, és una simple paret de 15 cm. de gruix. Es pot suposar que l'edifici actual, es la meitat del projectat, que més endavant s'hauria completat amb l'altre meitat simètrica de l'actual.

La casa que varem trobar l’estiu de 1939, quan passàrem el primer estiu a la Masia, devia ser molt semblant a com va ser construïda. El menjador, era la meitat del d’ara, i l’altre meitat era un estable per l’animal de tir. Una porteta del menjador, amb uns esglaons donava al celler. La cuina era més reduïda, quasi be no la recordo. L’escala de pujar al pis, era igual que ara.

                     

Al primer pis hi havia un passadís en forma de “S” que entrava pel darrera de la primera habitació, feia un angle cap la façana amb un passadís que comunicava amb l’habitació final, que era la dels pares, que tenia un lavabo. En mig de la “S” el passadís s’eixamplava, i hi havia el lavabo que fèiem servir per rentar-nos. 

Retornant al final de l’escala al front, hi havia una porta que traspassava la paret mestre envaint  la casa del masover.  Aquesta part de la casa tenia un to de misteri, ja que habitualment ningú l’habitava. Donava entrada a una sala espaiosa i de sostre baix amb una claraboia, moblada amb una caixa de núvia, i una calaixera negre amb una capelleta amb la Verge dels Dolors. Dues portes donaven accés a dues habitacions, una corresponia als avis i l’altre a la Tieta Maria Teresa.

Una tercera porta feia d’entrada a la “comuna”, una cabina amb un banc d’obra, cobert per una

superfície de fusta  amb un forat centrat de més d’un pam, protegit per una tapa de fusta amb un pom de porcellana. El forat donava directament al femer de la cort dels animals, on el

“producte” hi queia per gravetat.  El més emocionant d’aquell cubicle, era el soroll del vent, sobretot la marinada de les tardes. El vent, al passar per entre els arbres, i per les persianes del respirador, produïa una remor ondulant, amb uns crescendos que feien tremolar l’anima, amb un punt de misteri i d’esglai que contrastava amb el silenci de l’ombrívol espai clos.

Una quarta porta comunicava amb la casa dels masovers, per un cas d’emergència, com va succeir en temps de guerra. En el racó de la dreta, del darrera la porta d’entrada del recinte misteriós, el pare hi va fer instal·lar una dutxa, que es protegia amb la mateixa porta. Al final de l’escala a l’esquerra també hi va fer instal·lar una segona comuna.

Les golfes ocupaven tot el segon pis, excepte una petita habitació a l’entrar, on hi dormia la minyona. Estaven plenes d’andròmines i sobretot recordo un petit moisés, que fèiem córrer amunt i avall.

Durant aquet període que va del 1939 al 1942, en que passàrem els estius a la masia, el pare va anar fent diverses reformes. A més de la dutxa i comuna de que s’ha parlat, també va ampliar el menjador que va passar a ocupar tot l’angle nord-oest de la planta baixa, hi va col·locar finestres metàl·liques, i una espectacular finestra amb festejadors, i marc de ferro, amb finestrons corredors, que donava vistes al Nord, a Can Cadernera i a la Ferrussa

Els quatre punts cardinals

La masia de Can Mayol podem considerar que està situada sobre els quatre punts cardinals, amb la façana orientada cara el Sud, encara que presenta uns pocs graus de desviació, a la pràctica imperceptibles.

Vista des de la cara del migdia. Per el darrera de la casa, hi entrava el camí que venia de Santa Perpètua per entre dos grans camps.  Aquest camí es creuava en  angle recte amb el camí de la serra o del padró, un camí antic, molt ben assentat amb marges a cada costat, acompanyat d’alguna alzina i pi, residus d’antics boscos. Mes enllà dalt d’un pujol, el cementiri de Santa Perpètua amb la tanca blanca i els xiprers acollidors. Al fons, en dies molt clars, quan la calitja no ho impedia, apareixia la mola del Montseny.                                                               1963 – J. Oriol Garriga

Plànol del nucli central de la finca de Can Mayol

Instituto Geográfico y Catastral. 22 octubre 1943.

Vistes, des de la banda oest de la masia.  Hi veiem a primer terme la bassa pel reg en construcció, un camp extens  i al final la torre de La Ferrussa. A l’esquerra, fora de la foto, hi ha la masia de Can Cadernera. Com a fons hi veiem la serralada prelitoral, amb Sant Llorenç del Munt  i rel Puig de la Creu. Aquesta visió ha estat totalment anul·lada per la gran muralla de l’autopista.

     

Dues vistes del paisatge  de la cara est. La part esquerra en primer pla, estava ocupada pel bosc de Cal Taió, amb la torre del castell. de Can Gomis[11] emergint per entre els arbres. Al fons dominant la panoràmica , la serralada del litoral, que comença a l’esquerre pel coll de la Conreria, li egueix l’espectacular esquena muntanyosa del “turó del pi candeler”, al que segueix , ja fora de la imatge, el turó de Montcada amb el cim rossegat per la fabricació del de ciment, perdent-se cap el sud amb la serra de Collserola. Als seus peus, unes extensions de camps i petites carenes que van minvant fins el Besòs, que recull les aigües de la vall. A la llunyania la filera de casetes de La Llagosta al peu de la serralada, amb l’ermita de Sant Pere de Reixac penjada a mig aire, eren  els nuclis habitats visibles.  Aquesta vista ha estat, de moment poc modificada. La via fèrria Papiol-Mollet, aposentada sobre un discret talús recobert de vegetació, mentre no hi circula cap tren, esdevé quasi be invisible.                                             1963 –J. Oriol Garriga

Un món aïllat

Can Mayol era un lloc llunyà de difícil accés motoritzat. La distància mental entre Sabadell i la masia, era llavors comparable amb la d’una vall perduda dels Pirineus. Els cotxes no hi poden arribar. L’autobús de línia parava a l’altura de Can Sabau o del “camí de la serra”, camí que era intransitable pels autos, ja que els carros, amb llurs llandes metàl·liques i estretes, anaven gratant unes roderes profundes, que feien encallar els cotxes amb les rodes mes petites.

Al migdia, desprès de la sínia i la riera seca, comença una suau carena que va decaient fins la Llagosta. i que tapa la visió de la vila de Ripollet. Gran part d’aquests camps, havien format part de la finca. Nevada del 1 de gener de 1963.                                                                                                       J.Oriol Garriga

Llavors, Can Mayol, equidistant de Santiga, de Santa Perpètua, de la Llagosta i de Ripollet, estava pràcticament aïllada d’aquesta petit mon urbà que la rodejava. En cas d’emergència calia anar a peu o amb carro fins a Can Sabau, on hi arribaven els autos.

Per a la nostra família, Can Mayol, a més de ser l’anella que ens uneix físicament amb els nostres avantpassats materns, ha estat un testimoni de la profunda transformació que ha sofert la societat durant aquesta última mitja centúria.

Als anys 40, Santiga i Can Mayol, eren encara un món totalment rural, quasi be com mil anys enrere, amb l’excepció del corrent elèctric, que va arribar a la masia cap els anys 20, que va facilitar l’extracció de l’aigua del pou pel reg, i va facilitar la llum per vèncer la negror de les nits. El tractor encara no hi havia arribat, i tota la feina del camp es feia amb animals: el cavall i el matxo. El telèfon era un somni.

Les persones viatjàvem a peu o en bicicleta. A comprar s’hi anava generalment a peu. Puc recordar un pescador, que venia de tant en tant a peu des de Badalona,a amb un cistell al cap i unes balances. Pel transport de productes es feia servir el “carro d’escala” i per les persones i per dur la llet a Sabadell cada dia, s’utilitzava la tartana.

Aquest aïllament es trencava regularment cada diumenges quan  tots, a peu, ens dirigíem a oïr Missa a la Parròquia de Santa Perpètua, pel camí estret, travessant la riera de Polinyà, fins a la carretera a l’entrada de la vila. Cada estiu, anàvem a la Festa Major del poble, on s’hi instal·lava

un gran envelat de lona, amb una pista de ball i “palcos” al seu voltant. Tinc un record confús, com un flaix, de l’orquestra tocant i les parelles ballant.

Del que si em recordo, es de la rambla amb uns grans plàtans i unes cunetes enormes, i de la casa del Anís Soley, un anís de color taronja d’una dolçor infinita. També del Sr. Fermí Vinyals, amic de l’avi Joaquim i del pare, que va esdevenir l’historiador de Santa Perpètua i de Santiga.

En Joan Folguera, el masover, subjectant l’animal, el “xato”,  per la brida, entre Pere Garriga i Joaquim Gusi acompanyat de Joan Garriga Gusi. Estiu 1957

Els pagesos

Però el que mes sorprenia, era la manera de fer i de pensar de les persones que vivien del treball dur de conrear, de fer produïr la terra. A Catalunya representava més de la meitat de la població. Acostumades a una vida dura, amb la pell gravada per la intempèrie vivien al ritme de les hores que marcava el sol i les quatre estacions, sempre pendents de la meteorologia. Un instint ancestral els hi senyalava el moment exacte en que havien de sembrar o be de collir. De poc estudi, posseïen una saviesa natural, heretada dels seus avantpassats, que els permetia caminar segurs per aquell món. Conservaven una manera de fer i de parlar pròpia, que era objecte de burla pels “refinats” homes de la ciutat. Encara avui dia, “fer el pagès” no es cap lloança. Per contra, l’aïllament, i la separació del món urbà, la duresa i inseguretat del seu treball sempre depenent del clima, els feia ser a vegades, gasius i malpensats.

Amb la postguerra franquista, l’economia s’anava refent molt lentament. Al 1950 s’inaugura la Seat a Barcelona, però al 1959, els tecnòcrates  desplacen als Falangistes al govern de l’estat i posen en funcionament el Plan de Estabilización. Comença una nova etapa d’industrialització del país. Els millors camps de conreu, comencen a cobrir-se de polígons industrials. Els pagesos veuen com els seus fills abandonen el camp, i comencen a incorporar-se a la indústria i els serveis

La separació del món urbà fou vençuda, quan els pagesos dels masos de la vall de la “riera Seca”, es decidiren afermar el  “camí de la serra”. Sens demanar cap subvenció, es posaren d’acord, i  als anys seixanta, primer amb “cagaferro” o escòria  de la caldera de cal Garriga Germans, i mes endavant amb tractors i elements mes moderns aconseguiren un terra acceptable, per on començaren a circular els primers Seat 600 i els Renault 4-4(No confondre amb els 4X4).

Els masovers

En la nostra relació amb Can Mayol, va ser fonamental la figura del masover.

Era normal que la gran majoria de propietaris visqués fora i lluny de les terres, mentre que el masover i la seva família tot l’any hi habitaven i la seva vida i la seva activitat era treure rendiment econòmic de les terres.

En aquells anys , els masovers eren la cara humana de la terra, i formaven un grup social força característic, que va decaure i desaparèixer juntament amb la pagesia, al ser ocupades les terres per les industries i vies de comunicació.

A la generació anterior  d’abans de la guerra civil, hi havia hagut en Tomàs Badia i la Roseta, els pares de la Pepa, que foren masovers de Can Mayol fins 1912, any en que varen ocupar la masoveria de la veïna propietat, la “Ferrusa”. La majoria d’aquestes persones les havíem conegut :

El Tomàs i la Roseta tingueren quatre fills :

-Josepa  Badia, la Pepa de Can Mayol,  casada amb Joan Folguera

-En Tonet de Can Colomer de Santa Perpètua.

-La Maria “de la llet” del carrer de l’Illa de Sabadell, casada amb en Saez, paleta.

-En Joanet, conco i solitari, que habitava Can Vinyals.

Quan varem començar a anar els estius a la masia, a partir de 1939, de seguida varem establir relació amb els masovers, que llavors eren :

- Joan Folguera i Josepa Badia (la Pepa), que tingueren 4 fills :

- Joan Folguera Badia : Va morir jove.

- Maria Rosa Folguera Badia : Es va casar amb un music de Santa Perpètua, que tocava el violí i les maraques, i a casa seva tenien una tocineria

- Jordi, el gran, que es va casar amb la Dolors Vila Oms de la família dels masovers del Castell de Barberà, va continuar fent de masover a la mort del seu pare. Va ser l’últim masover de Can Mayol, fins 1970 apx.

- Ton Folguera Badia feia de representant d’una comercialitzadora de cafès.

- Josep Folguera Badia d’ofici de pastisser. que treballava a Barcelona, casat ara (2009) a Santa Perpètua, on regenta una tocineria.

1961. A Can Mayol,  la Pepa Badia conversa amb la Mare (Rita Gusi) i el Jordi Folguera Badia amb el petit Josep , fa

el mateix amb el Pare (Pere Garriga) que porta el net Bernat Garriga Mora en braços.                               J.O.Garriga

La casa dels masovers.

Mai hi faltava un gos escanyolit –el “cani”- que vigilava el territori, avisant la presència d’un estrany. El portal principal en forma d’arc, remarcat per senzills de carreus de pedra, venia protegit per unes ventalles, sempre obertes. No hi havia timbre.  – “Ave  Maria Puríssima!!”, hom cridava, i apareixia pel fons, lentament, gronxant-se, com un espectre, la Pepa , la masovera.

         

Els nens juguen entre els sacs a l’entrada de la casa dels masovers, on al menjador s’hi  va instal·lat un dels primers televisors. (Any 1963 apx.) 

L’entrada donava a una sala sempre plena de sacs arrambats a la paret, d’un olor especial , d’una barreja de farines, de patata, blat i garrofa... A mà esquerra una porta donava pas a la cort dels animals dotada d’un magnífic arc de pedra.  A  la dreta hi havia el menjador, on cap l’any 1962,  hi instal·laren un televisor. Al mig, al costat del passadís central, a ma esquerra pujava una escala tosca,  tota de pedra, d’un aspecte molt primitiu que pujava al pis, i també

donava accés a una habitació, que era la que ocupava “el mosso” que habitualment tenien llogat per ajudar a la feina.  El passadís central tenia a mà esquerra un celobert, i a ma dreta una gran cuina amb llar de foc i un forn per coure el pa. Al final del passadís donava al galliner i al celler. Aquestes eren les estances a les que varem tenir accés alguna vegada, durant les estades a la masia.

L’Oriol i la Maria Rosa passen 4 estius (1962 a 1965) a la masia.

Quan amb la Maria Rosa decidirem anar a passar l’estiu a Can Mayol, el pare hi va fer unes reformes, que consistiren en instal·lar un WC i millorar la distribució de les habitacions del primer pis, situant el passadís a la part del barrera, de manera que l’habitació del mig tingués accés directe al exterior. 

Des de Can Cadernera, i d’esquena a Can Mayol, tot menjant un gotim de raïm, ens miren amb atenció : Xavi i Jordi Garriga Mora, Josep i Jordi Folguera i Bernat Garriga Mora.  Al darrera, el bosc de Can Taió, Can Mayol i al fons la serralada del litoral. (Estiu 1965. Autor : una senyora de Can Cadernera)

El primer estiu hi anàrem amb el Bernat i el Xavi d’un any, i ens va acompanyar la Visita. Teníem uns únics veïns, la família del masover, en Jordi i la Dolors i els seus fills el Jordi i el Joan. No teníem telèfon i rebíem poques visites, no abundaven els cotxes, i el camí no reunia condicions. Ens visitaven els germans, els pares, l’oncle Quimet; el Joan i la Lalis convisqueren alguns dies amb nosaltres; per Santa Rosa venia família a visitar la Maria Rosa, la seva mare i l’avi Jaume, també els pares, cosins, les tietes...etc. 

Va estar amb nosaltres unes setmanes, un mestre Camerunès, Dieudonnè Batidi, que va viatjar a Catalunya  per mitjà d’”Agermanament”, una entitat que volia entrar en contacte i col·laborar amb pobles del tercer món. L’estiu de 1963, assistirem a una trobada de Pax-Christi a Santa Cecília de Montserrat i allà entràrem en contacte amb un seminarista mexicà de Ciudad Juárez,  Celso Flores Castañeda, un noi extraordinari, qui trobant-se desemparat, el varem acollir unes setmanes a Can Mayol, on va néixer una bona amistat.

L’any 1965 ens acomiadarem de Can Mayol, al prendre la decisió d’anar-nos a viure a Vilanova i la Geltrú, i visquérem un tant allunyats de la masia, encara que hi tornàrem amb motiu d’alguna de les festes familiars que s’hi feien, com la del 1 de maig de 1969, molt abans de les anomenades “Garrigades”.

Fou l’any 1970 quan el masover Jordi Folguera Badia, va deixar la masoveria, i va passar a fer-se càrrec de la finca el Santi Garriga Gusi, començant una explotació de vaques de llet.  

Fou el final d’un cicle de mil anys.

J.O.G.G. 1995 - 2009

Així era el menjador de la casa nova de Can Mayol, desprès de la reforma de que fou objecte un cop  acabada la guerra. Fotografia de l’estiu de l’any 1963, quan l’habitaven la família de la Maria Rosa i l’Oriol.

El piano provenia del Bar “Les Delícies”, que fou enderrocar per construir-hi el Patronat Eulàlia Garriga l’any 1946.

Per més informació sobre la masia, es pot consultar :

“MEMÒRIA DE CAN MAYOL” . Publicació familiar.(Maig 1997) 

“INVENTARI DE CAN MAYOL de 9 setembre 1580” . Publicació familiar.(Juliol 2001)

“MASOS, MASIES I MASOVERIES” (Ajuntament de Santa Perpètua, 2009) Esteve Canyameres

2010-03-13

VISTA AÈRIA DE CAN MAYOL, EL JULIOL DE 2008

                                           Ripollet

                        

                                                                                          Pol.Ind. Pprovasa

                                         

                                           

                                                      Can Mayol

                     Preparat per nous habitatges

Fotografia de Jordi Garriga Mora

Aquesta imatge ens mostra la profunda transformació que des de finals del s.XX, està sofrint aquest paratge vallesà tant vinculat a la nostra història familiar. 

Ve dominat per la gran “S” de l’autopista, que com una gran muralla parteix el territori. Al centre, tangencial a l’àrea de servei de l’autopista, s’hi veu la taca verda que amaga la masia de Can Mayol, amb l’explotació agropecuària al costat

A  la part superior, les naus del polígon industrial Provasa ocupen el terme de Ripollet.

A l’esquerra s’hi observa el mil·lenari camí que va de Ripollet a Santa Perpètua, amb l’encreuament amb el camí de la Serra o del Padró, que des de la Llagosta portava a Polinyà.

A la part inferior, veiem com el perímetre urbà de Santa Perpètua de Mogoda es va ampliant, amb terreny explanat a punt d’edificar-hi nous habitatges, apropant-se als límits de la masia.

Les urbanitzacions, la indústria i els serveis van arraconant i destruint l’abans florent agricultura del Vallès. Per be i per mal, Barcelona es massa a prop.

J. O.G. G. 2010-04-09

“Tot el que desapareixia després de milers d’anys es presentà com una cosa sense importància ni valor, símbol de pobresa i de brutícia.

Aquells homes i aquelles dones senzills que de pares a fills s’havien trasbalsat la cultura de la terra, que tenien  una manera pròpia de parlar, de fer i de ser, ja no valien res perquè no tenien res”

De la novel·la “Conill amb sajolida” de Joan Comasòlivas.

Editorial Moll 2009 

“Catalunya sense Barcelona seria la Bretanya i Barcelona sense Catalunya seria Hong Kong.”

Josep M. Ballarin

1.30 – LA FAMÍLIA GUSI - ARIMÓN

Pere Màrtir Gusi i Guitart (Castellbisbal 1836 – Sabadell 1910) i 

Rita Arimon i Vidal (Can Mayol, Santiga1850 – Sabadell 1920)

Joaquim Gusi Arimon : l’avi Quimet

Maria Gusi Arimon : la tieta Marieta

Gabriela Gusi Arimon : la tieta Biela

Antònia Gusi Saltor : l’Antonieta

1.31 -  PERE MÀRTIR GUSI GUITART i  RITA ARIMON I VIDAL

Ja hem vist que el besavi, Pere Màrtir Gusi i Guitart, va néixer a Castellbisbal el 1836 (Veure 01.01) Ens ha arribat per tradició familiar que quan va néixer, la seva mare ja era gran i que era el mes petit de la família. De  jovenet es va traslladar a Sabadell on entra a treballar d'aprenent al taller de Pere Casanovas i Pou, més conegut com a cal “Pere Minaire[12]" que era un manyà del final del carrer de la Font Nova nº.45 cantonada amb el carrer Salut nº.54, on mes endavant  s’hi ba instal·lar el manyà Torrents. Desprèses va enderrocar i ocuà el seu lloc un bloc d’habitatges.

També ens diu la tradició, que allà s’hi devia fer gran en Pere Màrtir, on es passava els diumenges arreglant les eines, tot ajudant a la mestressa en tasques domèstiques, com vigilar-li l’olla. Era molt alt i tenia molta gana; menjava molt pa amb oli. No gastava. Molt tranquil i quiet, s’assemblava a la seva filla, la tieta Gabriela. No podia anar amb tartana ni amb cotxe, sembla ser que es marejava.

La Tieta Maria Teresa Gusi Carol, en diverses ocasions ens va anar explicant coses de Can Mayol, tant records d’infantesa, com el que havia sentit contar als seus pares, sobre la família í els esdeveniments de la vida a pagès. De qui en conservava un gran record, era de la figura molt admirada de la iaia Rita, la seva avia, persona d'una gran capacitat de treball, alhora que d'una gran tendresa i humanitat. Recorda que quan va morir la va plorar molt.

Conta la tieta, que la iaia Rita li havia explicat que existia a Badalona una senyora de molta fama, anomenada " la santa" la Sra. Teresa Grau Torres[13] (+1879), que tenia el do especial de guarir malalties. Però el realment extraordinari, es que quan la seva mare estava malalta, hi enviava la canalla -a ella i algun germà- , a peu (uns 12 Km.), a demanar-li remei. Es recorda d'una vegada, que quan les filles arribaren a Badalona, "la santa" els hi digué : " ja podeu tomar a casa. He vist que la vostre mare ha anat a buscar aigua a la sínia i ja esta curada". A més els hi feia recomanacions sobre el camí que devien prendre per retornar al mas sense cap problema.

                        

                                      

                                          PERE MÀRTIR GUSI I GUITART                          RITA ARIMÓN I VIDAL

                                          Castellbisbal 1836 – Sabadell 1910                  Santiga 1850 – Sabadell 1920

En Pere Màrtir Gusi, va conèixer la Rita Arimon i Vidal, quan ella per atendre millor el seu germà gran Josep Arimon i Vidal, l’hereu de Can Mayol, es varen traslladar a viure a Sabadell a la casa

del carrer de Latorre,19[14] que havia comprat el seu pare Joaquim Arimon l’any 1862 a Pau Font. Per les imatges que ens han arribat, es constata que la iaia Rita era una senyora d’una gran presència i elegància. Per això no es d’estranyar que quan en Pere Minaire la va veure per primer cop, va exclamar admirat : “-Quina dona!!!”[15].  En Pere Màrtir i la Rita, l’hereva de Can Mayol,  es varen casar l’any 1872, i habitaren la casa del carrer del Llobet, nº. 16 -18.

En Pere Màrtir era un home molt apte per l'ofici, amb dots artístiques. Malgrat que no sabia de lletra i duia els comptes fent ratlletes a la paret, va anar prosperant fins al punt que juntament amb un com­pany van adquirir l'empresa d’en Pere Minaire i van fundar la companyia "Gusi i Balsach" que construïa maquinària agrícola , reixes, i probablement tot el que es presentava, i va assolir un cert renom sobretot en la cons­trucció de telers. La premsa de vi de Can Mayol porta la marca "Gusi & Balsach carrer de la Salut 54", també sembla que el ferro forjat de la tomba d'en Joaquim Carol Artigas es fet del besavi, amb plànols d'en Bernardí Martorell. Igualment era obra seva, la barana de l’escala de casa seva del carrer Llobet, abans de les reformes. En un butlletí de l’Escola Industrial de Sabadell, de maig de 2003 editat amb motiu del seu centenari, informa que les primeres necessitats de l’Escola, foren cobertes pel Gremi de Fabricants i l’Acadèmia de Belles Arts i per donacions de diversos industrials de la ciutat, entre  els qui cita “Els Srs. Gusi, Balsach i Cia., que hi aportaren un teler mecànic”.

La Rita Arimon i Vidal, la “iaia Rita”,  va ser una dona excepcional, d’una gran personalitat i presència. Nasqué el 1850 i va morir a Sabadell el 1920. Pel que ens han explicat, al emmalaltir el seu germà gran,  va haver d’ocupar-se del funcionament de la masia. Va  casar-se amb Pere Màrtir Gusi i visqueren la casa  del carrer Llobet 16 - 18 de Sabadell                         

 Fotografia signada per Rocabert y Mañé  29.10.191

La tradició oral també ens diu que en Pere Màrtir era molt treballador. Una de les especialitats era reparar calderes de vapor, el sistema més modern de produir força motriu del moment. S’explica que un any es va estar tot el dia de Nadal reparant una caldera. També s’explica que en Balsach estafava al Pere Màrtir, canviant dies per setmanes. Per desavinences entre socis,  i per manca de rendibilitat, el seu fill Joaquim Gusi li va aconsellar de tancar el taller.

En Pere Màrtir i la Rita, tingueren tres fills :  Joaquim Gusi i Arimon (1876 – 1958)  Maria Gusi i Arimón (1878 – 1969),  i Gabriela Gusi i Arimon (1890 – 1972) . Al casar-se, en Pere Màrtir  i la Rita Arimon, llogaren la casa del carrerdel Llobet 16 i 18. Sembla ser que la varen modificar pel casament del seu fill , l'avi

Joaquim Gusi Arimon amb l’avia Antònia Carol i Aguilera, que es va celebrar el 23 d'octubre de 1902. En un moment determinat, aquesta casa passà a ser de propietat.

L’any 1900, estant en dificultats econòmiques el seu cunyat Josep Arimon Vidal, Pere Màrtir va comprar la meitat de la finca de Can Mayol que aquest havia posat a la venda, de manera que el mas va seguir en mans de la família. Probablement fou una operació feta més amb el cor que mirant la butxaca.

Quan morí Josep Arimon i Vidal, es feu càrrec de la masia la iaia Rita. que tingué la sensibilitat, poc corrent, de permetre que la vídua del seu germà gran, que no tenia descendència, seguís vivint a la masia amb els mateixos drets que els altres membres de la família.

       

Recordatoris de la mort d’en Pere Màrtir i de la seva muller Rita. La imatge del costat, correspon al  Mausoleu de Joaquim Carol i Artigas, de l’Arquitecte Bernardí Martorell. Els ferros ornamentals foren  construïts per Pere Màrtir

.

La família Gusi de Castellbisbal em va fer arribar (octubre 2009)el testament de del besavi primer Felip Gusi, del 25 d’abril de 1849, redactat en castellà, autoritzat pel Sr. Rector de la Parròquia, on sols hi figuren tres fills nois: Fermí, Vicenç i Màrtir(Pere), i la seva germana Vicenta. No s’esmenten les altres dues germanes, l’Anna i l’Eulàlia. En aquest document, als tres germans, quan “prenguin estat”, a més d’un aixovar, se’ls dota de  90 lliures catalanes, o sigui tres unces d’or a cada un.

Quasi be al mateix temps, he tingut accés a un inventari dels bens de Pere Màrtir, un document notarial de 36 pàgines de 1910, on s’hi detalla el seu patrimoni, i explica de manera minuciosa com s’ha de distribuir entre els seus hereus. He quedat impressionat de la riquesa que va anar creant al llarg de la seva vida, fruit sens cap mena de dubte, del seu treball, intel·ligència i esperit d’estalvi. Va tenir la sort de comptar amb  el seu fill Joaquim Gusi, molt entès en temes econòmics i administratius, que el va assessorar i orientar al prendre les decisions de caire financer. En Pere Màrtir era conegut també com “l’Agusi”, fins a tal punt que amb aquest nom erroni figurava en documents oficials, fet que va obligar a fer  posteriorment les correccions oportunes.

La Maria Gusi i Arimon, es va casar amb Jaume Formosa i Viñas el 1895 i habitaren la casa del carrer de les Planes, 51. Mes tard va enviudar, sense descendència.  L’altre germana la Gabriela es va casar amb Joan Saltor i Saumell el 1911. Però al separar-se la parella -fet insòlit en l’època- se’n va anar a viure amb la Maria, la seva germana que ja era vídua, a la casa del carrer les Planes, junt amb la seva filla Antònia. I allà varen residir fins el final dels seus dies.

J. Oriol Garriga 2009-05-04

1.32 – LA TIETA MARIETA, Maria Gusi i Arimon, vídua Formosa (1873 –1969), i la

           LA TIETA BIELA,  Gabriela Gusi i Arimon (1890-1972)

Ja hem vist, que els fills de la parella formada per Pere Màrtir Gusi i Rita Arimon i Vidal varen ser quatre, la Maria, el Joaquim, el Joan i la Gabriela. Nosaltres nomes hem conegut els tres que arribaren a l’edat adulta: que foren les dues tietes i l’avi Joaquim.

    Maria Gusi Arimon                   Joaquim Gusi Arimon

L’avi Joaquim, el fill segon, es va casar amb Antònia Carol Aguilera i va habitar la casa del carrer Llobet 16 i 18. Va heretar Can Mayol. D’ells i de la seva família en parlarem més extensament en el proper capítol.

La Marieta, la germana gran, el juny de 1895, es va casar amb Jaume Formosa Viñas, i va habitar la gran casa dels Formosa, del carrer les Planes 51. No tingueren descendència.

               

Entre la participació de casament i l’oferiment del domicili dels nous casats, es deuria produïr alguna defunció familiar, ja que la segona targeta porta un marc negre, senyal inequívoca de dol. Juny 1895.

En Jaume Formosa Viñas, va néixer el 1865 i va morir l’any 1910 Va ser l’últim d’un llinatge Formosa. Els seus pares eren Joaquim Formosa i Romeu i Esperança Viñas i Font.  Per la documentació que ens ha arribat, el seu avi podia ser en Josep Formosa Ubach, d’un antic llinatge d’industrials i comerciants de la llana. L’intel·lectual sabadellenc Feliu Formosa i Torres (1934) premi d’honor de les lletres catalanes, forma part d’aquesta nissaga. Es una línia que resta oberta per investigar.

Crida l’atenció, l’extraordinari mausoleu de la família obra del Arquitecte  Bernardí Martorell i també que al frontispici porti gravat a la pedra “Maria Gusi Arimon”. La tieta Marieta es vantava de que portés esculpit el seu nom. L’any 1919 quan es va bastir la tomba, en Jaume ja era mort.

Des de 1910 en que morí en Jaume Formosa, fins l’any 2008 que ens va deixar l’Antònia, 98 anys, cap home va habitar la casa del carrer de les Planes.

“De Bernardí Martorell Puig es el mausoleu capella de Maria Gusi Arimon , de 1919, en el qual intervenen els picapedrers germans Barceló. Es tracta d'un edifici de planta circular, amb decoracions ogivals i orientals i cúpula d'escates, és una de les obres interessants del cementiri, el seu modernisme va més enllà de l' aspecte ornamental i es configura ja en el mateix plantejament de la planta. Es, entre totes elles la més propera a les propostes de:Puig i Cadafalch, si bé en un registre ornamental mes sobri, com correspon al tarannà sabadellenc en totes les seves actituds : «no hi ha hagut mai excessos».

Del llibre “El cementiri de Sant Nicolau”. d’Anna Fernandez Alvarez.  Pàgina 49 – Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Any 2000.

La història de la tieta Gabriela es mes complexa. La Tieta Maria Teresa Gusi[16], ho va explicar en una conversa que es transcriu a continuació :

“La Gabriela Gusi Arimon (la Tieta Biela) va conèixer el seu futur Joan Saltor, gracies a la

relació entre la seva mare, la Rita Arimón I Vidal (La iaia Rita)[17] amb la mare del Joan Saltor, la senyora Saumell[18].  En Joan Saltor i Saumell era un jove Fabricant de Teixits i afeccionat a les Arts. Segons la Tieta, aquesta Sra. Saumell, la mare del jove Joan Saltor,era "molt dolenta". Només li parlava a la iaia Rita, de com el seu Joan, guanyava les pessetes de "cinc-centes en cinc-centes".

Joan Saltor  Saumell      Gabriela Gusi Arimon

El casament es va celebrar, però per desgràcia coincidí al mateix dia que morí el nebot de la Gabriela, el nen Jaume Gusi Carol. L'avi Gusi demanà que s'ajornés el casament, però la sogra digué que ja tenien encarregat el dinar a Ca la Tuies (Abans Fonda Catalunya, al mateix lloc on ara hi ha el Banc Sabadell de la Plaça de Sant Roc), però es veu que aixó no era veritat.

                         

L'avi Gusi hagué d'acompanyar la seva germana Gabriela a l'altar amb el seu fill de cos present a casa seva (-Això no podia anar be!!!, comenta la Tieta) Els Saltor,  vivien cap al carrer Bonavista ( barri de Sant Salvador), però al cap de vuit dies es traslladaren a viure cap a la "rambleta" , segons sembla perquè la sogra no volia que estesin massa a prop del carrer de Llobet on hi tenia la Gabriela la seva família.

La vida de la nova parella sembla que anà de mal borràs, per culpa sobretot de la sogra. L'avia Antònia Aguilera, cunyada, la visitava i veia que la Gabriela i les dues petites – la Rita

 i l’Antònia-  les tenia "segrestades" a les golfes.

Un dia -eren molt petites- hi hagué unes paraules tibants amb la sogra que digué "Aquí hi ha massa dones!!" i la Gabriela agafà les nenes decidida a emportar-se-les, però el pare prengué la Rita, i digué a l’Antònia: aquesta no la vull, te la pots emportar !!, i amb la petita Antònia als braços se’n va anar caminant fins al carrer de les Planes a casa de la seva germana Maria, on es va quedar a viure, fins la seva mort a l'any 1972.

Comenta que a la casa del carrer de Les Planes, hi havia un gran quadre d'en Saltor que al temps dels rojos el tiraren per la finestra. Representava Neró i Cal·lígula.

L’Antònia i la seva germana Rita cresqueren separades. Per la Primera Comunió les Monges portaren a la Rita a visitar la seva mare, qui li feu un petó i li digué que d'ara endavant quan la trobés pel carrer ella li hauria de fer un petó, però ben aviat anaren a viure a Barcelona i no es varen veure més. Fou per la Primera Comunió, que els hi feren una foto a les dues germanes juntes, l’única que tenen.

Comenta que l’Antònia s’assembla més al seu pare, persona activa i entusiasta per les belles arts, mentre que l'altre germana, la Rita, és més semblant de caràcter a la seva mare,sempre callada i discreta”.

Des de llavors, devia ser cap l’any 1914 o 1915, les dues germanes, “les tietes” i l’Antonieta visqueren a la casa del carrer de les Planes,

 Al final de la seva vida, gràcies als bons oficis  de Josep Saltor i Vivè[19],  l’Antònia es va poder retrobar amb la seva germana Rita, que residia a Barcelona.

La tieta Gabriela Gusi Arimon, amb les dues

filles : L’Antònia i la Rita

La tieta Marieta, en mig del Sr. Joan Vila Puig pintor, i lseva esposa Maria Codina  passejant per la Rambla de

Sabadell.  Cal observar l’extremada elegància de les dues

senyores.

Foto d’autor desconegut. Anys 20

Un “assalt” galant a la casa de les tietes, amb motiu del Carnaval.

La tieta Marieta ja era vídua. 19 febrer 1917

Al claustre gòtic de Montserrat :Joan Vila Puig, Maria Codina, i la seva filla Glòria.Les tietes

Gabriela i Maria Gusi amb l’Antonieta al mig, acompanyades de dues serventes.

Va existir sempre una excel·lent amistat entre les tietes i la família Vila-Puig Codina. L’origen

prové de la relació existent entre la Sra. Jacinta Duran i Pujol coneguda també com la “Cinteta Rompa””[20], a la vegada esposa del fabricant Domènec Codina Centelles. “... posseïa, segons els seus amics, les virtuts de la valentia, del treball i del temor de Déu. Va ser la persona sabadellenca més influent a més altes instàncies – la reina, el general Primo de Ribera, el “caudillo”[21]

La Sra. Jacinta Duran, era molt amiga de la tieta Marieta. Quan el jove pintor Joan Vila Puig -llavors un desconegut, fill d’una família de pagesos de Sant Quirze- es va enamorar de la seva filla Maria, li va encarregar a la tieta Marieta que estès atenta, sempre al costat de la Maria... . Missió de confiança que va complir a la perfecció i que va consolidar encara mes l’amistat entre les dues famílies. El seu net, el també artista, l’Oriol Vila-Puig ens ho explica amb una gràcia especial :

“Com em va dir el meu pare, la Maria Gusi va ser la còmplice del prometatge dels meus avis. Ella era la persona de confiança de la Maria Duran, i el senyor Codina per vetllar de la seva filla Maria i protegir-la de l’atracció que sentia per el jove Joan Vila -Puig,  fill de pagesos de Sant Quirze  i amb una vocació determinada  vers la pintura  (el pare del futur pintor  Isidre Vila va tenir un gran disgust ja que tenia destinat per el fill l’ofici de constructor de carros, però gracies a la mediació i a la insistència del pintor Vila Cinca , que portava les gasoses al petit colmado del Vila a Sant Quirze i que recomanà als pares del Joan que el nano tenia predisposició per a la pintura).

Els anys 20 el senyor Codina va enviar a la seva filla Maria a una petita casa al carrer sant Pere de Caldes d’Estrac per així allunyar-la del pintor que la rondava, l’acompanyava la Maria Gusi. Allí va passar tot un any i gràcies a la complicitat de la Maria Gusi i en un absolut secret , en Joan Vila-Puig agafava el tren i visitava a la seva promesa amb freqüència. (possiblement el quadre que Maria Gusi tenia de Vila-Puig era una mostra d’agraïment i estimació a  la  complicitat que va mostrar per la parella ). Fruit d’aquestes visites neix la relació del pintor amb la vila de Caldes a on hi va pintar reiteradament.”.
 

      

Carrer de Caldes d’Estrac – J. Vila-Puig. 1920       Pati de la casa Maria Gusi del carrer les Planes – J.Vila-Puig.

Pel primer tram de la rambla de Sabadell, passegen les tietes

Gabriela i Marieta, amb l’Antonieta al centre.

(Original grup de tres retrats, probablement el  contacte

                                                                                    d’una pel·lícula de 35 mm. Autor desconegut. Data  1930 / 1936.)

 

Dia de Reis de 1958. Casa les Tietes.  L’Antònia és darrera la càmera

Dempeus : Maria Teresa Gusi Carol, Oriol Garriga Gusi  i Maria Rosa Mora Corbera; Antoni Amat Armengol i Maria Garriga Gusi, al darrera de Maria Gusi Arimon(la tieta Marieta); Joaquim Gusi Arimon (l’avi Quimet), Rita Gusi Carol, Gabriela Gusi Arimon (la tieta “Biela”), Pere Garriga Casals  amb Pere Garriga Gusi, Roser Borguñó Casabayó, Francesc i Joan Garriga Gusi.

Agenollats o asseguts al terra : Josep, Maria del Carme, Santi Eulàlia i Feliu Garriga Gusi.

Durant la guerra tota la família va fer una pinya, i l’ajuda tant de les tietes, com de l’Antonieta va ser fonamental per superar aquest tràngol en l’absència del pare.

Es de justícia mantenir el seu record, ja que en una família tant nombrosa com la nostra, a la mare li era del tot impossible donar cap a les necessitats afectives d’una prole tant extensa. Les tietes, amb atencions de tota mena, sense mimar-nos en excés, foren pels germans grans els primers mestres. La gran casa del carrer de les Planes amb l’extens jardí fou un excel·lent substitutiu de l’escola de pàrvuls durant la guerra.  Acompanyant-nos a passejar per la ciutat, teixint-nos jerseis i  deixant-nos gaudir del gran pati, feren possible que en temps molt difícils, la nostra vida infantil no  es veiés  alterada per les terribles circumstàncies que ens envoltaven. Cal no oblidar l’avi Joaquim Gusi i sobretot la tieta Maria Teresa, que sempre estigueren atents als nostres neguits i necessitats.

A la postguerra, la “casa de les tietes” fou com un mica de prolongació de casa nostra. Els primers anys,  venien a buscar els germans més petits i els duien a passejar als “caliptus” o a on fos per tal d’alleugerir la mare, i també els portaven sovint a jugar al gran pati de casa seva.

EL MÓN VENTUROS DE LES TIETES I ELS GERMANS GARRIGA - GUSI

  1          2          3

El pati de la casa del carrer de les Planes durant la guerra civil : 1. El Francesc -premonició- conduint un original vehicle de 4 rodes. 2. Amb el Joan (1937).  La postguerra:  3. El Josep amb la tieta Marieta que du en  braços la Maria del Carme (1945)

 4      5

4. La tieta Marieta reflexiva, a la terrassa del carrer Font Nova, 15, amb el Feliu a la falda. Al seu costat l’Eulàlia, el Santi i la Maria del Carme, amb la Maria i un elefant de peluix als peus. És la Pasqua de 1946. 5. La Maria del Carme, el Santi, el Feliu i el Pere a la cadireta, amb una Tieta Marieta feliç, a punt de sortir a passejar (1950).

Són els “néts-nebots” de les tietes.

  6       7

6. Una nova generació: són els  “besnéts-nebots” :  l’Antonieta i les tietes Biela i Marieta, contemplen el nadó d’una nova generació, en aquesta ocasió el Bernat  (1960).  7. Una de les celebracions  del Nadal a la casa del carrer de les Planes, presidida per l’Antonieta. Els “besnéts-nebots” de les tietes ja tenen fills.(2007)

Per cada festa senyalada, Nadal, Pasqua i diverses vegades l’any les visitàvem. Elles ens teixien magnífics jerseis, ens acollien, ens estimaven de debò. Varen participar en tots els esdeveniments feliços i tristos de la família.

Quan va aparèixer la televisió, el pare la va fer-la instal·lar a aquesta casa. Fou una jugada genial, ja que es treia un problema de sobre i feia més atractiu anar a visitar les tietes.

L’Albert Cusidó, que ho recorda molt be, ens explica :  “Crec recordar que el pare els hi va portar la TV amb l’excusa que no la volia a casa perquè distreia als mes petits, que la guardessin i mentrestant la fessin servir; la cosa va colar. Recordo també dues anècdotes molt gracioses de la tieta Marieta: en certa ocasió ens va dir que aquella TV era molt ben escollida, “ja que tot passava al davant mateix”. Un altre dia s’esqueia que començava el “telediario”, i el presentador va començar dient “-Buenas noches...” i la tieta educadament li va contestar “-Buenas noches...”.

Pels germans mes petits, els que ja varen créixer en un ambient més normalitzat, va seguir sent una espai de benestar i convivència. Els nostres fills, sobretot els mes grans, també pogueren gaudir d’aquest entorn tant especial.  Els últims anys, quan l’Antònia ja convivia amb la Nuri i el Pere, per Nadal convidava a dinar els germans que aquell dia no tenien compromís familiar. A la tarda apareixien per la casa els altres i llurs famílies, creant-se un ambient càlid i fraternal.

                                                     

“Casa de les tietes” ha estat un fenomen transgeneracional. Des de la Rita Gusi, la nostra mare, que de petita devia anar-hi a jugar amb la seva cosina l’Antònia (1913), fins fa ben poc, on per exemple el Nil li encantava anar a visita l’Antònia i jugar amb el gos l’Esquitx (2008), han passat per la casa del carrer de les Planes, més de tres generacions.

Hem estat afortunats.

J. Oriol Garriga Gusi

Fotografia del pati de la casa de les tietes amb el colze de l`Antonieta.

Com ella no va voler sortir-hi, s’ha completat la foto amb un dibuix.

Autor Xavier Garriga Mora .2002

1.33 - LA CASA DE LES TIETES

             del carrer de Les Planes, 51.

Si des de la placeta del gas enfilem

el carrer migdia, observarem que

el final s’acaba amb la façana d’una

casa, de la qual sols en veiem una part

amb dues obertures verticals,

l’una sobre l’altre.

Si ens hi apropem, des de la plaça

del pintor Antoni Vila Arrufat, podem

contemplar la clàssica façana de

tres cossos coronada per balustres.

Austera i equilibrada, amb portal

d’entrada de carruatges al costat,

tot propi d’una casa benestant i

antiga.

Fou bastida a mitjans del s.XIX,

propietat de la família Formosa,

un nissaga d’empresaris  tèxtils.

La casa era la  seva llar i alhora el

despatx  i magatzem del negoci.

L’entrada, una sala de grans dimensions. Te a la dreta dues portes que donen accés al despatx i a unes dependencies, i a l’altra banda també dues portes, la primera dona entrada a un saló rebedor, i l’altre a una escala i al senyorial menjador. Al fons, una gran porta dona  l’entrada a una preciosa galeria amb una superfície envidriada amb vistes al jardí, i la resta de parets amb arrambadors de ceràmica decorada, pròpia de la època. Un cop traspassada la gran galeria, se’ns obre la vista a un gran pati, -abans hort, ara jardí- que te sortida al carrer del darrera.

La mateixa sala anterior, vista en sentit contrari.  L’alçada del sostre amb enteixinat de bigues de melis, així com la solemnitat i qualitat de les portes, contrasta amb l’austera rusticitat del terra. Pot reflectir el pas d’una societat agrària a la nova era industrial, i també a la diversitat d’usos a que fou destinada la casa.

La galeria es un espai ampli i lluminós, tancat per vidrieres i persianes de fusta, que els últims anys va servir perquè l’Antònia juntament amb la Nuri i el Pere, convidessin a dinar per Nadal, els familiars que ho desitgessin.  A la foto la celebració de l’any 2005.

L’altre extrem de la galeria disposa d’un artístic rentamans, situat entre la porta de l’entrada i la del menjador. Al costat hi  la cuina.

                                                               

El menjador, elegant i

confortable, no rep llum

directe de l’exterior.

El retrat, correspon al Sr.

Jaume Formosa i Viñas,

el marit de la tieta Marieta

Gusi, l’últim descendent

de la nissaga dels Formosa.

És obra de Mossèn Bosch.

                                                                                                         

El pis de dalt, repeteix la mateixa distribució: una gran sala central, aquí coronada per una volta catalana i un terra de ceràmica senzilla. Una gran balconada a la façana i un altre a l’extrem oposat mirant al pati. Amb habitacions a  cada banda, una d’elles especialment destinada als parts de la família, encara que sembla ser que mai va haver-hi ocasió per utilitzar-la. La casa està decorada amb mobles de qualitat i pintures d’autors del país, alguns d’amics de l’Antònia Saltor la última descendent de la branca Gusi de Sabadell.

                                      

                                                                      

Aspecte d’un dels dormitoris amb alcova,

que conserva el seu  aspecte original. 

                                       

                                                                                           

                                                                                 L’entrada de                                                                                       carruatges, dona pas a un            

                                                                                  passatge que condueix al gran  pati

                                                                                           

                                  

              

La galeria amb les característiques persianes de fusta, s’obre a la visió del pati, que es perllonga fins el carrer Montserrat, on hi ha també una entrada. Darrera la galeria, l’ombra d’un gran arbre crea un espai ideal per la tertúlia, la lectura o l’esbarjo. Aquí l’Antònia hi va passar llargues estones, conversant, llegint i treballant les seves figures de fang. També els deu germans Garriga Gusi i alguns dels seus fills hi començaren a caminar, i establir els primers jocs. Ha estat l’escenari de trobades familiars durant molts anys, i objecte de moltes fotografies que ens ho recorden.

                                                                                 

1.34 - L’ANTONIETA (Antònia Saltor i Gusi 1913 -2008)

La figura de L’Antònia Saltor i Gusi -l'Antonieta-, inseparable de la seva mare Gabriela i de la tieta Marieta, ens ha acompanyat als germans Garriga Gusi gran part de la nostra existència. La seva vida ha vingut marcada per la dissort i I'abnegació. Una infància accidentada per la separació i absència del seu pare en Joan Saltor[22], i distanciada de la seva única germana, la Rita. Una guerra, i després la dedicació total a la mare i a la tieta Marieta.

Durant la guerra incivil, va col·laborar; com tota la família, a fer mes suportables aquells angoixants i llargs tres anys.

Després, sense deixar les seves obligacions vers la mare i la tieta, fa cursos, treballa d'infermera, i fa classes. Manté contactes estrets amb el Monestir de Montserrat i el Convent de les Monges Benetes de Santa Cecília. Lectora infatigable. No abandona mai les activitats manuals com cosir, teixir jerseis i puntes al coixí.

Dotada d'una forta personalitat i d'un innat instint artístic que va saber plasmar en peces de ceràmica i escultures; busts i sobretot figures de pessebre. Probablement no va poder arribar fins les últimes conseqüències en la seva vocació religiosa, perquè va prendre l’opció d'acollir i tenir cura de la mare i la tieta, que s'anaven fent grans. La permanent inquietud artística, la va ajudar a superar els tràngols difícils de la seva vida.

Morta la tieta Gabriela I'any 1972, va restar sola dins del seu casal ple de records i de fantasmes, amb el gran jardí salvatge, envoltada deis seus llibres i gats, obrant figures de pessebre i peces de ceràmica. Va anar resistint mentre va ser autosuficient fins que va arribar un moment, cap I'any 1997 en que al necessitar ajuda, va acceptar la companyia del Pere i la Nuri, que fins llavors habitaven la masia de Can Mayol.

Al llarg de la vida, es va relacionar amb moltes persones, algunes de les quals encara ens poden explicar fets relacionats amb ella. com les famílies Colomer, Codina, Fonolleda, Raventós, Monestir de Montserrat, Monges Benetes de Santa Cecília, artistes diversos com Bermúdez, Angle, Borrell, Clapés... , sacerdots amics, com Joan Busquets, mossèn Xavi i molts d'altres que la recorden.

En els últims anys, el Sr. Josep Saltor i Vivé, va tenir molt interès en que l’Antònia es retrobés. amb la seva germana Rita. El seu pare era cosí germà de l’Antònia i de la Rita, coneixia tota la historia familiar, i desitjava que abans que fos massa tard, poguessin retrobar-se les dues germanes. Després d'algun intent frustrat, va aconseguir un primer encontre que va ser molt gratificant per l’Antònia i que va anar seguit d'algun altre, fins la mort de la Rita. Recuperada la relació amb la seva germana, va poder assistir al seu enterrament i acomiadar-la en el seu últim viatge.

L’Antonieta ens va deixar el 20 de juliol de 2008.

J. O. G. 2009-04-06

L’Antònia Saltor Gusi amb la seva cosina Maria Teresa Gusi acompanyada dels seus pares Joaquim Gusi Arimon i Antònia Carol Aguilera. Rambla de Sabadell. Anys 30.  Foto d’autor desconegut,

L’Antònia amb el retrat que li va pintar

la seva amiga artista, Trini Sotos.

Foto d’Oriol Garriga

     

L’Antònia i el Nil, ns amics.

Foto de Bernat Garriga. 2003

                                   

ANTÒNIA SALTOR GUSI

Sabadell1913 - 2008

Cosina de la mare Un mal averany t'allunya del pare i la germana -ferida mai guarida  Montserrat, Santa Cecília, les Benetes  Tota una vida al costat de la mare la "Biela" i de la tieta Marieta  Vida plena, fèrtil d'inquietuds, vessant de ban gust. Infermera  Modeles fang, estudies, teixeixes jerseis. Dibuixes  Casal del carrer de les Planes, "ca les tietes" -temps aturat- santuari misteriós de la nostra infantesa Cel protector en temps de guerra i després, punt de trobada Pati salvatge amb gats, motos i cotxes o A I'ombra del gran arbre treballes el fang, aculls els amics i els innombrables Garrigas i Buixedes Comparteixes els últims anys amb la Nuri i el Pere, l'Àlvar i la Mireia, i el fidel Esquitx Referent familiar -última baula Gusi Enyorarem jocs antics, Nadals i trobades, i la teva senzillesa, serenitat i fortalesa.

J. O. G. 2009-04-06

Antonia Saltor i Gusi,

cosina germana de Rita Gusi i Carol

esposa de Pere Garriga i Casals,

 pares dels deu germans Garriga i Gusi.

Un adéu per l’Antònia

Fins fa poc, encara somniava amb el casal del carrer de les Planes amb el jardí immens i misteriós, de la nostra infantesa.

Habitat per una trinitat singular, formada per les tietes Maria i Gabriela, i l’Antònia, que al llarg de la nostra vida  han estat  sempre presents entre nosaltres.

Varen conèixer i estimar, quasi be quatre generacions de la nostra família.

Primer  foren les tietes de la nostra mare, la  Rita i la seva germana Maria Teresa.

Desprès van ser les tietes (tietes àvies) de la nostra germandat, amb qui convisquérem intensament els temps difícils de la guerra civil. Varen  ajudar la mare en tot moment, ens acollien a jugar a casa seva, i  ens portaven a fer les boniques passejades fins els “caliptus”, a veure passar els trens.

També ho foren dels nostres fills (tietes besàvies) que de petits hi  passaren bones estones corrent pel pati, i jugant amb els gats

Els nostres nets més grans han tingut la oportunitat de conèixer i estimat l’Antònia i el seu inseparable esquitx dels últims anys.

El centre de gravetat de la nostra família s’ha anat desplaçant al llarg dels anys per sobre de la geografia de la ciutat.

L’epicentre en fou des del 1928,  la casa pairal del nº. 15 del carrer de la Font Nova, des d’on fèiem sortides freqüents al carrer de les Planes i al carrer  Llobet, mentre hi visqueren els avis Gusi.

La tieta Marieta moria l’any 1969 i la seva germana la tieta Gabriela, l’any  1972.      .

El 1973 el centre es va desplaçar al pis del Passeig de Manresa, quan els pares s’hi traslladaren a viure, fins que l’any 2003 ens va deixar la mare. Mentrestant seguien les freqüents visites a la casa de les “tietes” on ja sols hi vivia l’Antònia.

Un cop desapareguts els pares, el nostre centre familiar es va anar  concentrant al voltant de l’Antònia, i del casal del carrer de les Planes, sobretot quan fou acompanyada per la família del Pere i la Nuri.

Era la mes gran, era l’anella que ens unia amb els avantpassats mes propers, va presidir festes familiars, les Garrigades de cada any.

Les celebracions del seu Sant, els aniversaris i sobretot la llarga taula dels dinars de Nadal, on hi acollia a tots els qui ho desitjaven, van ser molt útils per conservar la cohesió familiar, cada vegada més complicada  al anar-se estenent i multiplicant les branques del arbre familiar.

El temps no passa en va. Les persones tenim data de caducitat.

Sols la gran família humana es renova,  resisteix, aguanta...(de moment)

J.O.G. (abril 2008)

1.35 – LA RITA SALTOR GUSI  (1912 – 2004)                                   

Una tragèdia familiar.

Al capítol 1.32, parlant de  les “tietes”, la Maria i la Gabriela Gusi Arimon, i del  món d’aquella immensa casa del carrer de les Planes, feia esment de les circumstancies tant especials que varen envoltar la joventut d’aquestes dones tant estimades.

La gran, la Marieta, més activa i extravertida, el 1895 es va casar amb Jaume Formosa Viñas, que morí el 1910 sense descendència. 

La Gabriela, la més jove, dolça i tímida, es casà amb un jove sabadellenc,  Joan Saltor Saumell, el juny de 1911. D’aquest matrimoni en naixeren dues filles,  l’any 1912 la Rita, i l’Antònia   l’any. 1913. Poc temps després lamentablement  la  parella es trencà de manera absolutament radical. Era un  temps en el que els matrimonis aguantaven molt, i les separacions eren molt mal vistes. Com a conseqüència d’aquest fet,el pare es va quedar amb la Rita, i l’Antònia acabada de néixer, se l’emportà la mare a la casa del carrer Les Planes, acollides per la seva germana ja vídua, la Marieta. Allà  visqué fins acabar els seus dies.

Passats pocs anys les dues germanes, la Rita i l’Antònia,  es trobaren breument per causa de la primera Comunió de la gran.  Aviat en Joan Saltor i la Rita, abandonaren Sabadell  instal·lant-se a Barcelona. Des de llavors, fins a principis del segle vint-i-u, les dues  restaren absolutament separades. Fou gràcies als bons oficis de Josep Saltor i Vivé,  “nebot valencià” de la Rita i  l’Antònia, que es va aconseguir el retrobament de les dues germanes.

Les tietes: tríada closa i entranyable.

Tal com ja he explicat, els Germans Garriga Gusi, entrem de molt petits en el món de les “tietes”.  immerses i sense canvis, en la gran casa del carrer de les Planes. Després de la guerra, les visites hi són freqüents. Viuen les tres, soles i bolquen la seva tendresa en la mare i la nostra germandat que va “in crescendo”. Les seves atencions, aquella casa antiga immensa i fosca, amb el jardí salvatge, ens sedueixen .

La qüestió de la separació dels pares de l’Antònia és tabú; mai se’n parla, ni en be ni en mal. És un fet que correspon a un passat llunyà que es pretén oblidar. Però amb el temps, comencem a prendre consciència de la realitat i a fer-nos preguntes. Ens anem assabentant dels fets.

La tieta Maria Teresa Gusi, un bon dia, el 29 de juliol de 1995, em va explicar amb detall, la seva versió personal d’aquesta història, que explico en el capítol 1.32.

La cara oculta de la lluna.

Fins fa poc no en sabíem res de l’altre cara de la lluna.

Jo personalment, tenia interioritzada la seva germana, com la cara oculta de l’Antònia, com un familiar que ens havia estat amagat durant bona part de la nostra existència per estranyes circumstàncies, i sobre el qual mai se’ns havia acudit  de preguntar. Fins i tot ignorava com es deia .

La Rita Saltor va morir l’any 2004 a Barcelona.  L’Antònia ens va deixar el 2008, i al Tanatori varem parlar amb en Josep Saltor i Vivé, la bona persona que va propiciar l’apropament de les dues germanes.

Un temps més tard, mentre estic redactant aquesta crònica familiar, m’ha caigut la bena dels ulls, i de sobte m’he preguntat, qui era, i com era la Rita Saltor Gusi.  Era germana de l’Antònia,  pertanyia,  com ella, a la nostra família. Vaig prendre la decisió d’intentar saber coses de la seva vida i deixar-ne constància escrita.

L’Antònia va ser una persona intel·ligent, d’un gust exquisit i que per damunt de tot estimà la seva mare la tieta Gabriela i la seva tia Marieta, tant, que fins i tot va renunciar a la seva vocació, per poder tenir cura d’elles fins la fi dels seus dies.

La seva germana Rita, segons les lleis de la genètica, segur que tenia també qualitats, gust i exquisidesa en les seves maneres de fer i actuar. De les converses amb  familiars i amistats, he intentat  fer un resum dels detalls mes destacats de la seva personalitat. De cap manera pretenc fer judicis de fets i persones. Els que ja no hi són mereixen respecte: el temps passat hi ha deixat distància suficient i la bona voluntat fa que els observem  amb amorosa objectivitat

                

Reflexions

La primera reflexió que em ve al cap, es que fa un segle, la nostra societat era molt menys lliure que avui. L’elecció de parella, sobretot en determinades classes socials, era més fruit d’un pacte entre famílies que el resultat d’un procés d’enamorament.

Es fa difícil d’entendre la duresa i el patiment que experimentaren aquesta parella pel trencament. Ells dos i les dues nenes, que no per ser petites deixarien de percebre la tristor tant del pare com de la mare. De cop i volta, la família desapareix. La Rita es queda sense mare i l’Antònia sense pare; talment com si s’haguessin mort. Les dues germanes, són allunyades, esdevenint doblement orfes. Un vel de sofriment íntim i de tristor les acompanyarà  al llarg de  la vida. Aquest fet seria impensable avui dia en que una legislació minuciosa empara els fills menors i no permet de separar-los

Causa tristesa que en més de setanta anys de vida adulta, cap de les dues germanes gosés d’anar a trobar l’altre per regalar-li una abraçada.  Quan finalment es varen retrobar, eren a prop dels noranta anys,  i és difícil , amb tants anys de separació, poder compartir  el temps passat i parlar del que els quedava per viure.

Malgrat aquest distanciament tan radical, sorprèn alguns paral·lelismes que es poden establir entre les dues germanes.

-Romanen solteres,  una al costat del pare, l’altre al costat de la mare.

-Les dues dotades de fina sensibilitat  cultural i artística: l’una musical, plàstica   

  l’altre.

-Afronten la vida amb gran dignitat i enteresa, sempre amb un tel d’enyor.

-Les dues són catòliques convençudes i actives,

-Sense saber-ho, cada una tenía l’hàbit de començar la jornada amb una tassa 

  de cafè amb conyac

M’ha semblat important, deixar escrit un resum de l’aventura vital de les germanes Saltor Gusi, ja que les dues, l’Antònia amb  la seva presència habitual,  i la Rita per l’absència absoluta, han format part de les nostres vides.

I si alguna conclusió positiva es pot derivar d’aquesta història, es haver  pogut comprovar ben de prop el gran canvi que ha sofert el nostre entorn social, entre principis del segle vint, i  l’actualitat. Llavors la societat era molt menys lliure que l’actual. Hi pesaven com una llosa un pila de prejudicis de tipus religiós, social i polític. Les dues guerres mundials, la guerra civil, les diverses revolucions i també els avenços  tecnològic, han canviat la percepció de la realitat. La llibertat es el camí que hem elegit, tot assumint coneixement i responsabilitat. I la llibertat es avui la base de la convivència de les persones.

Ha estat una llàstima no haver-me interessat abans per la Rita. Però avui, quan les dues germanes han assolit la pau definitiva, i comencem a ser conscients del que va succeir, desitjo refermar el meu agraïment a l’Antònia per tot el que va fer per nosaltres, i manifestar a la Rita el respecte per la dignitat amb que va viure el seu infortuni i el meu enyor per no haver-la conegut.

I és un goig, poder fer reviure amorosament les dues germanes, encara que de manera imperfecte, breu i fugissera, dins les pàgines d’aquesta senzilla crònica.

Separades radicalment des d’un principi, la Rita creix orfe de mare  i l’Antònia de pare. Allunyades i amb vides paral·leles de sorprenents similituds.

. 2010-12-23

     Antònia                                                                                                           Rita                                                                                                           

          

                         

                          

                         

                                       2010-12-23

1.40 - LA FAMÍLIA GUSI - CAROL

Joaquim Gusi i  Arimon 1876 - 1958

Antònia Carol i Aguilera 1877 - 1949

1.41 - LA FAMÌLIA GUSI- CAROL

            JOAQUIM GUSI ARIMON, i L'ANTÒNIA CAROL I AGUlLERA

Per explicar la historia d'aquesta família, ens pot servir I'excel·lent resum que va fer l'Albert Cusidó I'any 1978[23], que transcrivim a continuació ;

"Del matrimoni del Pere Màrtir amb la Rita Arimon i Vidal, van néixer quatre fills : Maria, Joaquim, Joan i Gabriela.- En teoria en Joaquim havia d'heretar el negoci del seu pare, però mai no li va agradar el ferro, i sortint deIs Escolapis es va col·locar d'aprenent a can Pulít, però al cap de quatre o cinc anys de plegar peces va decidir que alló no era lo seu i es lIogá d'escrivent a la "Gestoria Carol i Cortada" del carrer de Sant Pere.

                       

En Joaquim Carol i Artigas, propietari de la gestoria estava casat amb Innocència Aguilera i

LIonch, i havia començat com a escrivent al Vapor Gran, al carrer de Sant Pau.- Ben aviat deixa aquesta feina i juntament amb en Cortada es dedica a l’administració de finques; en Carol sempre estava al carrer i era el que es relaciona va amb la gent, en Cortada en canvi, era I'home dels papers i sempre estava a l’escriptori.- El jove Joaquim Gusi entra doncs per a ajudar a en Cortada i de mica en mica es va anant fent càrrec de la seva feina.- S'esdevingué que en Cortada es va morir i el Sr. Carol va trobar-se amb el greu problema de no saber qui posar-hi al seu Iloc; hom va fer-li donar compte de que aquell ajudant que tenia era qui darrerament duia tot el pes de la feina i que al ensems també semblava que Ii teia gracia l’Antònia, filla del Sr Carol.

Així doncs va ser com en Joaquim Gusi va associar-se en el negoci del qui poc temps després esdevingué el seu sogre.

L'avi Joaquim , tercer per I'esquerra, amb un grup familiar, en un indret de la muntanya de Sant Llorenç.

L’Antònia Carol i Aguilera era una noia eixerida, que de petita havia anat al col·legi de "Donya Carmita", situat precisament al n° 15 del carrar de la Font Nova. De més gran (i suposem que per raons de la feina d'ell) va conèixer al jove Joaquim Gusi, la cosa va anar bé i es van casar a La Salut el dia 23 d'octubre de I'any 1902, a I'edat, tots dos, de vint-i-sis anys.

D'aquest matrimoni van néixer cinc fills : Pere Màrtir (1903) Rita (1907), Jaume (1911), Maria Teresa (1914) i Joan (1918).Només sobrevisqueren les dues noies Rita i Maria Teresa. La Rita estudia al col·legi de les Carmelites fins els 18 anys i rebé una cultura i formació que àdhuc sorprenen avui dia. -Poc desprès de sortir del col·legi, i molt joveneta encara, amb motiu d'unes actuacions de l’Schola Cantorum conegué al jove Pere Garriga i Casals, amb qui formà  família"

Rita Gusi Carol el dia de la seva Primera Comunió, cap I'any 1917. Casada amb Pere Garriga Casals, I'any 1928, fou mare d'una extensa fillada.

En Joaquim era el fill segon, però com era l’home més gran, el seu pare el va declarar hereu universal. Encara que es deia que "no sabia ni clavar un clau", era molt llest en números.

Sempre havia sentit dir, que la seva professió era la de "Procurador de finques".De l’extens llegat documental que ens ha deixat, es pot deduir que aquesta professió era molt amplia, ja que a mes d’intervenir en la compravenda de finques, feia préstecs, gestionava patrimonis, assessorava. I en el cas de I'empresa del seu pare Pere Màrtir, quan va veure que es feia gran, i les coses no rutllaven prop be, el va aconsellar i el va ajudar a liquidar la societat.

També es va ocupar de complir el llegat testamentari del seu pare.

Esplèndida fotografia de la família Gusi Carol als peus d'un Misteri al camí de la Cova de Montserrat(1917 cir)

A dalt asseguts : Possiblement una mainadera, desconeguda, Rita Gusi i Joaquim Gusi

Al mig, dempeus : Possiblement una altre mainadera,

A baix, dempeus: Rita Arimon, la "iaia Rita", Maria Teresa Gusi Carol, Antònia Carol i Aguilera, i al costat Gabriela Gusi Arimon, amb l’Antònia Saltor Gusi al davant

L'avi Joaquim Gusi és amb seguretat, el primer hereu que no fa directament de pagès; neix i viu a Sabadell, però s'estima molt Santiga i Can Mayol del que en porta la supervisió. Hi passa els estius, i s'hi desplaça sovint a peu des de Sabadell. En els capítols dedicat a Can Mayol(02.02 i 02.03), s'expliquen els esdeveniments referents als avis Joaquim i Antonia, fins el final de la guerra civil.

                         

Joaquim Gusi Arimon (I'avi Quimet) i la l’Antònia Carol i Aguilera cap I'any 1940

Recordem la seva gran casa del carrer del Llobet, on cada any hi anàvem per Reis a recollir els regals. A I'entrada de la casa a ma dreta, hi havia "I'escriptori", una sala gran, amb empostissat de fusta, una taula de despatx, i una tauleta amb una màquina d'escriure "Smith-premier", que tenia doble teclat: un per minúscules i I'altre per les majúscules. Hi havia una paret amb una gran llibreria amb portes de vidre plenes de llibres. Recordo que allà vaig descobrir el "Carreras Candi", una de les geografies de Catalunya mes completes de llavors.

Un passadís portava al menjador, del que recordo un aparador o "bufet" altíssim, i una làmpada que actualment(2009) te el Francesc al menjador, perfectament restaurada.

Abans del menjador, una elegant escala conduïa als dos pisos superiors. La barana era obra d'en Pere Màrtir Gusi. A la base de I'escala, al costat, una porta donava pas a una "gruta". que feia les funcions dels actuals frigorífics per la conserva d'aliments: excavats a I'argila vermella, una escaleta baixava a una sala circular, on s'hi entrava amb una espelma. Un recinte fosc, fresc, humit, misteriós.

Al costat del menjador hi havia una petita sala amb un escriptori, que donava a una altre sala més gran amb el piano-pianola, amb una prestatgeria plena de rotlles de peces musicals. Després venia una galeria de vidres multicolors orientada al llevant, que donava accés al pati. A fora, a ma esquerra hi havia la cuina i a continuació una comuna Al mig del pati un sortidor, i al final una sala amb un gran safareig i una escala de cargol que conduïa al terrat superior protegit per una magnífica balustrada.

Del primer pis, impressionava el gran dormitori deis avis, amb un gran llit cobert per un solemne

dosser, i pintures de flors i angelets.

1957. L'avi Joaquim Gusi entre les seves filles :

La Maria Teresa i la Rita, al pati de cal Garriga del carrer Font Nova 15.

L'avi Joaquim llegia el Diari de Barcelona, "el Brusi", i m'havia parlat d'en Prat de la Riba, segons ell, el millor polític que mai havia tingut Catalunya. Encara que no ho manifestava obertament -sols en comentaris entre dents- no estava gens d'acord amb el règim franquista.

 

L'avi Joaquim Gusi, pel camí de la Sínia, acompanyat del seu gendre Pere Garriga i part deis seus fills, en una "visita guiada" per la masia, llavors oberta als quatre vents. (1957)

Estava enamorat de Can Mayol, per ell la millor terra del món. Mentre va poder, hi anava a peu. El! i la seva filla Maria Teresa hi passaven els estius. Llavors, el 16 d'agost L’anàvem a felicitar

amb el "Citroen", pel infecte camí de la serra.               

                                                                                                                                      .

Hi ha un fet, que ens demostra el seu tarannà honest i incorruptible. Eren temps de postguerra.

Hi havia un immoble al principi de la Rambla, que el seu propietari, client seu, es volia vendre. L'avi Gusi li va trobar un comprador, qui li va donar una quantitat de paga i senyal, i quedaren per anar a cal Notari unes setmanes desprès a cloure la operació. Però un financer acabalat i ambiciós a qui també li interessava la mateixa finca se'n va assabentar. El va cridar, i li va demanar que cancel·lés la operació; ell estava disposat a pagar molt mes del que havien pactat. -Ni parlar-ne, va contestar-li I'avi, ja he donat paraula!. Sembla ser que li feren tota classe de "propostes", mentre intentaven fer-li entendre que era absurd no aprofitar-se d'aquella oportunitat única que se li presentava. Aquesta afer el va entristir tant, que podria haver-li precipitat la mort.

Quan a I'any 1958 va morir I'avi Joaquim, la seva filla Maria Teresa va continuar vivint sola a la casa del carrer Llobet, mentre va ser autosuficient. Una dolència intestinal va obligar a una

intervenció quirúrgica. A partir de llavors, al necessitar atenció continuada, es va instal·lar en una residencia de Matadepera, on va passar el últims anys reben atencions i visites deis seus nombrosos nebots i familiars.

Va morir el 28 de novembre de 2001.

J.Oriol Garriga - Juny 2009

COMIAT

Abans de dir I'adéu definitiu a la Maria Teresa, es de justícia agrair-li i reconèixer la estimació i dedicació que va tenir a la família, i sobretot envers nosaltres, els deu germans Garriga - Gusi.

Durant la nostra infància, durant els tres anys terribles de la guerra, quan a ella, la nostre "Tieta Maria Teresa" li hauria tocat viure els dies mes joiosos de la seva joventut, va dedicar tot el seu temps en ajudar-nos.

Amb la mare, que ja tenia al seu càrrec cinc fills i amb el pare lluny i empresonat, ella ens va fer de segona mare i de germana gran, es va preocupar de que estiguéssim be, d'anar cada dia a Can Mayol a buscar menjar, d’acompanyar-nos a passeig... A la postguerra, compartíem amb ella i el seu pare, els enyorats estius a Can Mayol.

Ella era qui ens feia les bates per anar a escola, les fundes de les cadires, els visillos, qui ens cosia els botons..., i tantes altres coses. D'aquella manera tant natural, discreta i anònima, que feia que moltes vegades ens oblidéssim de donar-li les gracies.

                        Tieta, d'alguna manera voldríem donar-te les gracies pel molt que ens      has ajudat, pel que sabem i pel molt que mai sabrem. En aquest últim adéu, et volem dir que, potser amb poca traça, t’hem estimat i et recordarem sempre.

Escrit llegit per la Maria Rosa Mora el dia del Funeral de la tieta

Sabadell, 27 de novembre 2

1.42  - GEOGRAFIA GUSI

                ELS GUSI I ELS GARRIGA, AL PRIMER TERÇ DEL SEGLE XX, COINCIDEIXEN   

                EN UN MATEIX BARRI DE SABADELL

L’extens grup familiar de 119 persones convocades a la festa familiar,  “Garrigada 2007” te el seu origen, quan al primer terç del segle XX,  el jove Pere Garriga es va enamorar de la Rita Gusi, i fundaren el nucli familiar del qual tots en descendim.

Fa alguns anys es va completar un arbre genealògic del cognom Garriga. El nostre besavi primer, en Josep Garriga i Gasset, va sortir de Bràfim cap el 1830 i es va instal·lar a Sabadell, en la casa nº. 20 del carrer de la Font Nova. Era el fill segon, un cabaler. L’hereu es va quedar al poble, i va fundar una nissaga que tingué moments d’esplendor, fins que fa pocs anys per manca de descendència masculina, aquesta branca es va extingir.

En quant als Gusi de la branca materna, ja hem vist que el besavi Pere Màrtir Gusi i Guitart, era el fill petit de Felip Gusi de Vacarisses, que es va traslladar a Castellbisbal, i es allà on va néixer l’any 1836. De petit  va anar a treballar a Sabadell on es va casar amb la besàvia, la Rita Arimon, i anaren a viure al carrer de Llobet, que és paral·lel i veí al de la Font Nova. 

Fins fa poc, desconeixíem com havia evolucionat el tronc principal dels Gusi, que de Vacarisses s’havien traslladat a Castellbisbal. Però l’any 2006, tot buscant per Internet el cognom Gusi, va aparèixer  l’Albert Gusi i Las de Castellbisbal, presentat com un fotògraf innovador. Vaig tenir el pressentiment que podria ser família. El febrer del mateix any, amb motiu de presentar una exposició al Centre Cultural de Terrassa, ens varem conèixer, i efectivament, els seus pares, ell i la Miriam, son la continuació del tronc principal dels Gusi, residents a Castellbisbal, al carrer Major nº.12,  cal “Florenciu”.

Com a resultat d’aquesta trobada, hem conegut més dades dels Gusi, i s’han pogut completar els arbres familiars. També s’ha dibuixat un plànol del barri de Sabadell, on quasi be alhora i a molt poca distància es varen  establir les famílies Gusi i Garriga i s’hi es va desenvolupar la seva vida. Allà es va forjar la relació entre la Rita Arimon i en Pere Màrtir Gusi, i la de la seva filla Rita Gusi amb en Pere Garriga, de la que tots en som originaris

Es curiós observar, com un cúmul d’esdeveniments familiars tan transcendents per les seva vides,  tingueren lloc dins d’un espai urbà de tan reduïdes dimensions. Per sort, alguns dels     llocs, encara que modificats pel pas del temps i del “progrés”, resten encara  identificables

 

Espais vitals a Sabadell

. C. Salut 54 i Font Nova, 45 (1)  . Casa i taller de Pere Casanovas i Pou, dit “Pere Minaire”, que va acollir de jove al Pere Màrtir Gusi on feia d’aprenent i ajudava a la casa. Al morir sense descendència, es van fer càrrec del taller de manyaneria en Pere Màrtir Gusi i  l’altre aprenent en Balsach. Després va ocupar el mateix local,  un altre manyà que es deia Torrents, que encara recordem.

. C. Llobet,16,18(2) : Casa que va edificar en Pere Màrtir Gusi, quan es va casar amb Rita Arimon i Vidal el 1872. La Rita Arimon, que s’havia traslladat a viure a Sabadell per poder atendre millor al seu pare malalt. Hi varen néixer els seus fills. Quan el Pere Màrtir i la Rita varen faltar, fou la casa de  l’avi Joaquim Gusi, que al morir va seguir ocupant la seva filla soltera la Maria Teresa Gusi. Quan va morir, la va adquirir el germà gran dels Garriga Gusi, el Francesc, qui la va remodelar i adaptar a les seves necessitats, i es on hi resideix a partir de l’any 2004

. C. Font Nova. 20(3) “Cal Tambó”  : Casa que devia comprar en Josep Garriga i Gasset  després d’arribar a Sabadell cap el 1830. Era una tenda de queviures on s’hi matava el porc. També hi va instal·lar algun teler. Cap el 1900 compraren i arranjaren la casa del davant, Font Nova 15,on hi va anar a viure el seu fill Pere Garriga i Amigó, que vivia al carrer del Jardía amb la seva família, mentre el germà gran Joaquim Garriga i Amigó es va quedar a la casa del seu pare. Quan es va casar el seu fill en Joaquim Garriga i Casals la va transformar en una casa bonica i espaiosa, amb un gran pati i horts. Als anys 80 del segle passat, es va vendre a la família Campanera, curiosament originaris de Bràfim, la casa es va reformar tot mantenint la mateixa façana.

. C. Font Nova, 15 (4)   : A finals del s.XIX es va adquirir i reformar aquesta casa, que havia estat l’escola de Doña Carmita, on havia assistit l’àvia Antònia Aguilera, la esposa de l’avi Joaquim Gusi. Als baixos hi instal·laren les oficines i dependències del negoci tèxtil que anava creixent, i al primer pis l’habitatge familiar. Fou la llar de Pere Garriga Casals i Rita Gusi Carol quan es casaren, i actualment es ocupada per la família de  l’Oriol Garriga, la Maria Rosa Mora, dels seus fills Salut i Oriol, i la família del  fill gran Bernat i la seva esposa Antònia. El fill Xavier, habita en una casa del carrer de la Creueta  , que abans havia estat unida a la casa del carrer Font Nova. En fou separada l’any ........ ,

. Església Parroquial de Sant Fèlix (5) : Parròquia on pertanyien les dues famílies. Tenia un altar dedicat a la Mare de Déu de la Mercè, costejat per Joaquim Garriga i Amigó i Francesca Iglesias i Amigó l’any 1926. Fou cremat durant la guerra civil i actualment al seu lloc hi ha, com a record, un vitrall dedicat a la mateixa Verge.  Hi ha unes magnífiques estovalles de l’Altar Major, encara en us, brodades per l’Àngela Garriga i Casals.

. Acadèmia Catòlica (6). Sant Joan,20  : Fundada pel Dr. Sardà i Salvany l’any 1895. El Dr. Ferran Sotorra en fou President. Els Garriga, igual que els Gusi foren socis d’aquesta entitat, que agrupava diverses entitats com la “Schola Cantorum”, Grup de teatre, els “Luïssos”...etc.

. Unió Democràtica de Catalunya : Sembla ser que és el partit politics on havia militat Pere Garriga Casals, segons confessà en el seu Judici. Era un partit polític Català, fundat el 1931 com a partit catalanista i democràtic, d’inspiració cristiana, però no confessional.(GEC)

. Cementiri de Sabadell : Sant Oleguer, 34 Barri de Sant Nicolau, als afores. – Mausoleu de Joaquim Carol i Artigas, on hi ha enterrat Joaquim Gusi i els seus fills, entre ells la nostra mare Rita Gusi. Obra de l’arquitecte Bernardí Martorell de l’any 1910, dotat d’uns ferros forjats obra del Pere Màrtir Gusi.  Al carrer Sant Salvador, 11del Cementiri,  hi ha el Mausoleu capella de Maria Gusi Arimon, germana de Joaquim Gusi, una obra notable de Bernardí Martorell de l’any 1919.

A Santiga: Entre Sabadell i Santa Perpetua de Mogoda.

. Can Mayol :  Masia de l’antiga parròquia de Santiga, actualment dins del terme municipal de Santa Perpètua de Mogoda. Des del segle XIII apareix el nom de la masia que va aparellat al nom dels propietaris, els avantpassats. Primer els Ferran i desprès els Mayol. Continua amb el nom de Can Mayol fins avui, amb els nous llinatges, Arimon, Gusi i Garriga

. Església de Santiga : Al petit cementiri de l’entrada, s’hi  enterraven els habitants de la masia.

Personatges de l’època

. Enric Prat de la Riba i Serra (1870 – 1917) . Fundador de la Mancomunitat de Catalunya.   

  Personatge preferit per l’avi Joaquim Gusi Arimon. (S’ignora si pertanyia a algun partit 

  polític)

. Dr. Fèlix Sardà i Salvany (1814-1918) . Fundador de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell,

  amic de la família,

. Dr. Lluís Carreras i Mas (1884-1995) :Consiliari de l’Acadèmia Catòlica, braç dret del 

  Cardenal Vidal i Barraquer. Va fer d’enllaç de l’Església entre el govern de la República i 

  el dictador Franco. Amic de la família.

La curiositat humana no té límits. I saber com eren els qui abans de nosaltres poblaven aquest espai transportant els mateixos cognoms, esbrinar el que feien i el que pensaven, investigar si han deixat algun rastre o posseïen algun tret especial, pot ajudar a conèixer-nos millor i reforçar la nostra identitat .

La recerca familiar és sempre gratificant, però cal no oblidar que en la nostra cultura masclista, s’ha convingut que els cognoms es transmeten a través del primogènit baró, per tant es fa indispensable reconèixer el paper de les dones, que moltes vegades resten invisibles. També es força interessant investigar els llinatges paral·lels, es a dir, de les branques que començaren els altres germans, a partir del moment en que s’independitzaren i formaren una nova família -un nou llinatge-, que es desprèn del tronc principal per començar la seva pròpia aventura.

J.Oriol Garriga Gusi - 2009-08-06

                                                                                  1

                                                            

                                                                                  

                                                                                   

                                                                             3

                                                                     4                    2                                                                             

                                                                                               

                                              6                    

                                          

                               5

                                                             

Espais del centre de Sabadell, on es va desenvolupar  la vida social dels Gusi  i dels Garrigas.

Meitat de s. XIX, principi del s XX,

      

. Acadèmia Catòlica : c. Sant Joan,20  : Fundada pel Dr. Sardà i Salvany l’any 1895. El Dr. Ferran Sotorra en fou President. Els Garriga, igual que els Gusi foren socis d’aquesta entitat, que agrupava diverses entitats com la “Schola Cantorum”, Grup de teatre, els “Luïssos”...etc.

. Unió Democràtica de Catalunya : Sembla ser que és el partit politics on havia militat Pere Garriga Casals, segons confessà en el seu Judici. Era un partit polític Català, fundat el 1931 com a partit catalanista i democràtic, d’inspiració cristiana, però no confessional.(GEC)

La curiositat humana no té límits. I saber com eren els qui abans de nosaltres poblaven aquest espai transportant els mateixos cognoms, esbrinar el que feien i el que pensaven, investigar si han deixat algun rastre o posseïen algun tret especial, pot ajudar a conèixer-nos millor i reforçar la nostra identitat .

La recerca familiar és sempre gratificant, però cal no oblidar que en la nostra cultura masclista, s’ha convingut que els cognoms es transmeten a través del primogènit baró, per tant es fa indispensable reconèixer el paper de les dones, que moltes vegades resten invisibles. També es força interessant investigar els llinatges paral·lels, es a dir, de les branques que començaren els altres germans, a partir del moment en que s’independitzaren i formaren una nova família -un nou llinatge-, que es desprèn del tronc principal per començar la seva pròpia aventura.

J.Oriol Garriga Gusi - 2009-08-06

1.50 . RETROBAMENT GUSI

                                                                                                          2006

Pere Gusi i Fina Las

Albert Gusi i Miriam Casanova

Muleken i Otger.

  1.51 - RETROBAMENT AMB EL TRONC PRINCIPAL DE LA NISSAGA GUSI

            Terrassa - 2006-02-08

En Felip Gusi fill de Vacarisses al casar-se amb la Maria Guitart, de Sant Andreu de Palomar al principi del s.XIX, començaren la nissaga Gusi, que va produir diverses branques, una d’elles, la que es va acabar al desaparèixer la nostra mare Rita Gusi el 2003.

Immediatament desprès de casar-se, la parella Gusi-Guitart de Vacarisses, degueren anar a viure a Castellbisbal, ja que la tota la fillada apareix batejada a aquesta vila situada a l’extrem de migdia  del Vallès Occidental, penjada davant del  Llobregat.

Fins ara ens havíem preocupat de l’arbre dels Garriga, originaris de Bràfim, i també dels Gusi, però centrant la recerca a la masia de Can Mayol, del antic poble de Santiga. Aquesta propietat, va dur el cognom Gusi al casar-se el 1872, en Pere Màrtir Gusi i Guitart amb la pubilla Rita Arimon i Vidal.

Fa un parell d’anys, a través d’Internet vaig descobrir la figura d’en Albert Gusi i Las, un fotògraf jove (1970) i innovador, que era fill de Castellbisbal, fet que em va activar la curiositat. Com un diumenge si i l’altre no, els passem a Terrassa, on la Maria Rosa te cura de la mare, l’àvia Maria, aprofito la tarda per fer un recorregut cultural per la ciutat, començant pel magnífic Centre Cultural de la Caixa de Terrassa. El passat diumenge 29 de gener hi vaig descobrir una exposició d’Albert Gusi, que vaig examinar amb tot detall. No es tracta d’un fotògraf clàssic, si no d’un artista conceptual. Més que fotografies presenta  muntatges o accions fotogràfiques, on expressa de manera poètica i creativa, la seva visió del món i en especial del territori, i en denúncia la seva modificacio/destrucció.

De seguida li vaig enviar un correu-e preguntant sobre els seus orígens, que em va respondre de seguida, confirmant les meves sospites. A més, ell i el seu pare, s’han dedicat a fer recerca sobre el cognom, i pràcticament estem d’acord en els resultats aconseguits.

Li vaig suggerir de trobar-nos al Centre Cultural de Terrassa, per establir un primer contacte, on m’explicaria la seva exposició i alhora podríem intercanviar dades i records històrics. I així ho férem. El dimarts  7 de febrer, desprès de quasi dos segles, dues branques Gusi es retroben.

L’Albert es un jove despert, educat i sensible, de 36 anys, que des de petit va mostrar interès per la fotografia, que va estudiar i desprès va practicar amb el fotògraf Fontcuberta, fins que el cridaren al seu Ajuntament, on des de fa anys hi governa un partit independent, amb la missió de  dirigir la gestió cultural de la vila, com a càrrec de confiança del regidor. Li agrada molt experimentar, innovar. Te amistat amb en Perejaume, i amb la família dels Català-Roca, entre altres de l’ofici.

M’explica que quan es va casar, en comptes d’avisar un fotògraf, va comprar càmeres d’un sol ús, i les va donar a tots els convidats perquè retratessin el que volguessin. Va contractar un professional, qui amb una màquina amb negatiu de gran format,  fes una única fotografia de gran definició, on s’hi veien els nuvis i tots els convidats. Amb les fotografies que li feren els convidats es va muntar el seu reportatge. La fotografia digital estava a les becerole, encara.

Habiten a  la casa del carrer Major 12, dita ”Cal Florenciu”, que és la mateixa on van a anar a viure en Felip Gusi i la Maria Guitart  quan vingueren de Vacarisses. Eren pagesos, i tenien arrendades unes terres on hi cultivaven vinyes. A la seva casa encara hi ha una premsa de vi, que era un producte típic de l’època. Es dona el cas de que ell és l’únic descendent masculí del tronc, i per ara no tenen descendència. Arriba la Salut, la única que va poder respondre a la crida familiar que vaig fer per internet. La vaig fer sobretot per informar a la família del esdeveniment. Sabia que era una mala hora. Ja hi haurà ocasió. 

Es curiós que l’Albert es l’únic descendent de la branca principal, la del hereu, i la nostre mare, la Rita Gusi,  fou la última  descendent del més petit dels germans, el Pere Màrtir.

Fins ara els avantpassats Gusi més antics que teníem localitzats eren en Felip Gusi de Vacarisses, casat amb Maria Guitart.  L’Albert Gusi i el seu pare han descobert els pares del Felip, en Pau Gusi, també de Vacarisses, qui es casà amb Rosa Amorós.

La trobada es molt gratificant, hi ha feeling. L’Albert s’ofereix a portar-me a Sabadell, i amb la seva furgoneta WV amb transporta a casa. Aconseguim aparcar a prop, al carrer de La Lluna, i al passar pel davant de La Fundació entrem a saludar en Bernat, a  casa coincideix amb l’Oio. Resulta que coneix “Andreu y sus rumberus” fins el punt que va estar a punt de contractar-los. Des del seu lloc al Ajuntament, te contactes amb molts grups i musicals i culturals.

De seguida intueix la moguda familiar/cultural que es respira a la casa i es mostra emocionat i content  d’aquesta nova relació. Te moltes ganes de que els seus pares ens coneixin, i vol que els anem a visitar a la seva casa del carrer Major de Castellbisbal. Apareix la Maria Rosa, a qui havíem estat esperant. Quan la conversa està més arrancada, l’Albert ens fa una pregunta subtil, demanant si pertanyem a alguna organització o grup, de signe cristià, com la HOAC o l’ACO Li contestem que encara que no pertanyem a cap grup concret, ens considerem creients... Comenta, que al entrar a la casa havia notat alguna cosa especial....  Te els sentits afinats, l’Albert Gusi i Las.

Jo també estic molt satisfet d’aquesta nova amistat, ja que m’agrada conèixer persones d’altres pobles, sobretot si m’aporten noves visions del món,  i precisament de Castellbisbal no coneixia a ningú. Es l’últim poble de l’extrem occidental del Vallès Occidental. El terme arriba a traspassar el Llobregat, i la porta romana del Pont del Diable, els hi pertany. La ciutat on els és més còmode d’anar a comprar i fer gestions, es Molins de Rei, més que Martorell i Rubí. Es així. En pocs anys ha passat de 6 a 12 mil habitants, la majoria empleats dels grans polígons industrials  del municipi. El fet que l’estació Renfe està distant, a baix al costat del riu, fa que els emigrants siguin escassos, ja que es fa molt necessari el cotxe per moure’s. Es un municipi ric, amb grans potencials.

Ha estat una jornada especial. Reflexiono i rebobino. L’any 1949 anàrem a estiuejar a Vacarisses. Va treballar a casa un manobre que li deien Pere Patacà, però un  dia descobrirem que es deia Pere Gusi. A més era el nunci del poble. No em passà pel cap que hagués pogut ésser parent nostre. Encara era massa jove.

Josep Oriol Garriga i Gusi

A cal Florenciu de Castellbisbal (2006.25.11)

Després de la primera trobada amb l’Albert Gusi a Terrassa i després a Sabadell, la Maria Rosa va tenir la oportunitat de visitar al seu pare Pere Gusi a l’Hospital de Terrassa on va estar internat un dies, i allà va conèixer la seva mare, la Sra. Fina Las, i altres familiars. Posteriorment, amb motiu de la Fotòpsia  d’enguany, el 21 d’0ctubre, amb el Xavi, acompanyat pel Dante i la Carina, visitarem el certamen fotogràfic i poguérem saludar els pares de l’Albert, que estaven a punt de participar en un sopar col·lectiu al Casal Parroquial de Castellbisbal.

Però el dissabte 25 de novembre, és quan ha estat possible la trobada. Primer havíem de passar el matí junts, perquè la tarda la Maria Rosa pogués anar a Terrassa, però al final acceptarem, anar a  dinar a casa seva, amb la condició de que ells acceptaven venir a dinar a casa en una propera trobada.

Cap a migdia aparcarem al carrer de Sant Mateu, i tot caminant pel carrer de î i Margall, la plaça de l’Església arribarem al carrer Major, 12. Truquem als baixos i ens apareix la Sra. Fina  amb el rostre ple de felicitat; entrem cap endins i saludem al Pere Gusi, i de sobte apareix l’Albert. La casa està animada amb la presència de la germana de l’Albert, el seu marit i els seus nens juganers. Un es diu Oriol.

Es una casa entre mitjanes, molt llarga i molt confortable.  Situats al menjador, comença una amigable conversa que ja no para. Hi ha una estranya sintonia amb aquesta família, en part fruit de l’atzar, però penso que també d’una tradició familiar que venturosament s’ha transmès.  Penso que els llaços familiars hi tenen molt a veure.

               

                 

                Maria Rosa i Albert Gusi                                                        Miriam i Fina Las

Durant les llargues  converses, amb el Pere i la  Fina, intercanviem experiències vitals. Pel que sembla, no els ha estat fàcil tirar endavant,  han hagut de treballar de valent. Però sempre han participat amb moviments eclesials com la Hoac i la Joc, al costat de la parròquia. Han format part de grups de revisió de vida. Amb una colla de famílies amigues,  varen comprar una casa a Borredà, on encara hi passen caps de setmana. Pel que hem comprovat amb l’Albert, han aconseguit passar la seva fe als fills.

El Pere Gusi, deu estar mes enllà del seixanta,  i es una persona discreta, educada que transpira bonhomia, semblant a l’avi Joaquim. Físicament hi te també una certa retirada. Està en un procés de quimioteràpia per un tumor intestinal, amb alguna altre complicació, i està sotmès a un règim rigorós. Aquesta situació, potser fa que estigui una mica trist. Es afeccionat a investigar el passat familiar, i ens mostra unes escriptures de testaments dels seus avantpassats, que ha localitzat al arxiu parroquial. Sembla que te tots els elements per confeccionar l’arbre del tronc principal Gusi, que em passarà per afegir-hi el de la nostra branca.                        Miriam, Fina Las i Pere Gusi 

Arriba la companya del Albert la Miriam Casanova Busquets, farmacèutica, que torna de la feina. Fem una volta per la casa, que és la que va habitar el seu besavi quan va emigrar de Vacarisses. Dona a dos carrers. El desnivell del terreny, fa que l’entrada del carrer Major sigui a un nivell, l’entrada del darrera a un nivell mes baix., on abans hi tenien el celler i la premsa de fer vi. Acabada l’activitat vinícola amb la industrialització i la creació dels polígons industrials, aquesta planta baixa va passat a ser durant una època l’estudi fotogràfic de l’Albert. Ara encara hi ha la premsa del vi i a la paret s’hi exposen les eines del camp i de la viticultura, conservades curosament pel Pere

Al primer pis, amb entrada a part, hi ha l’habitatge/estudi de l’Albert i la Miriam, i a les golfes les habitacions. Tot decorat amb fotografies familiars i obres del artista, qui explica que els seus temes preferits son el territori i la lluita contra la guerra. Ha fet ja forces exposicions i ha col·laborat amb varis llibres. Te ofici, un excel·lent, i una gran imaginació artística  que combina amb l’esperit inquiet que el porta a investigar nous procediments.

El dinar, excel·lent, te lloc en un ambient distès i familiar. Com si fóssim coneguts de tota la vida. (Es fa difícil negar l’existència d’uns lligams invisibles entre familiars, que en alguns casos es poden mantenir al llarg de les generacions...)

J..Oriol Garriga Gusi.

     

Cal Florenciu , al carrer Major, 12 de

Castellbisbal, abans de la seva restauració.

                                               (Foto d’Albert Gusi)



           

1.60 - ANNEX

                        Informacions addicionals d’un abast més general,

                         relacionats amb l’entorn dels Gusi

                                     El canvi del cognom Mallol per Arimon, tot un procés. 1.61

                                      La “Santa” de Badalona. 1.62

                                      Una entre deu. 1.63

Eulàlia Garriga Gusi.

                                      Albert Gusi i Las. Un fotògraf conceptual.1.64

Els “Agusi” 1.65

1.61 -  CANVIAR EL COGNOM MAIOL PER ARIMON, TOT UN PROCÉS.

L’avi Joaquim Gusi es va trobar en dificultats burocràtiques. El casament a principis del segle XVIII de  Madrona Mallol amb Marià Arimon, suposava un canvi de llinatge i de cognom, però  la gent seguia tractant els hereus de la masia com a Mallols o com Mallol-Arimón , error que es va produïr en documents administratius. Sort que l’avi Joaquim era molt llest i expert en aquestes afers, i en vida del seu pare Josep Arimon va fer una sèrie de gestions per aconseguir arreglar aquest embolic que venia de lluny, i enregistrar la finca al seu propi nom.

Aquest procés conté els documents següents :

Arbre de família de Joaquim Arimon Martí i Maria Teresa Vidal Castillo, de 3 de maç de 1840, i la seva descendència.

”Al Juzgado” : document sense signatura ni data. L’escriu Josep Arimon i Vidal, i l’any sigui

probablement el 1928, que es el que figura en l’arbre familiar que s’hi adjunta,

Arbre de família “Sant Feliu. 24 setembre 1928 Sabadell,” que comença amb Madrona Mayol i Marià Arimon, i acaba amb Joaquim Gusi, Antònia Carol i els seus fills.

1.62 – LA “SANTA” DE BADALONA

A les pàgines següents es presenten facsímils de dues pàgines  de la “Revista Badalona” , on s’explica com convivia la població de l’època amb la presència d’aquest personatge tant La informació que es presenta a continuació, ha estat recollida a l’Arxiu Municipal de Badalona: singular.

LA SANTA DE BADALONA

Malgrat les constants crisis polítiques, socials i religioses del segle XIX, accentuades a Badalona per la immigració i la industrialització, la Congregació seguí endavant. Entre els congregants d’aquest segle XIX podem destacar a M. Teresa Grau i Teixidor, “la santa de Badalona”, coneguda en totes les comarques veïnes per les seves curacions. Va ser orientada per  sant Antoni M. Claret. Va morir l’any 1879 després d’haver estat 30 anys immobilitzada al llit. Formava part de la Junta de la Congregació i va regalar la nova imatge de la Pietat que des de llavors es va venerar al cambril de la capella.

1.63 - U N A    E N T R E    D E U

Crònica de l’Eulàlia, recordant un començament d’estiu, mentre  es preparava per anar a Can Mayol.   Publicada a la Memòria de Can Mayol de l’any 1997.

Dimecres 23 de juny de 1943

Quina calor fa avui a Sabadell !  S’han acabat les classes, ens hem deslliurat del gruixut uniforme blaumarí fosc  ( el nostre de llana bona de cal Garriga ) amb plecs, coll blanc amb puntetes i una sivella metàl·lica al cinturó amb l’anagrama MP OY. Ara quedarà tancat a l’armari esperant la visita de la Sra. Conxita que el curs vinent allargarà la vora deixant un senyal clar d’uns centímetres de creixença.

La Sra. Conxita, molt menuda, amb ulleres “sense mànec” -- que n’hi dèiem  dels “quevedos” -  que es posa agafades al mig del nas, arribarà a casa quan l’estació canviï per refer la nostra roba d’una creixença imparable. Quan entri al “quarto” de jugar es destaparà la Singer, de pedal, roda i corretja, que ha esta arraconada i tapada;  a mània de tot el que pugui passar en aquest gran “quarto”, on la bugada neta i els nostres jocs conviuen sempre en franca lluita.

D’aquí a uns dies serà Sant Pere.- El Mayor del carrer de la Salut ens durà la barra de gel, que esmicolada en un gibrell ens refrescarà les gasoses i les “oranges”  que juntament amb els panets, llonguets i dolços - les nenes - oferirem a tothom que vingui per casa.

Després vindrà la comprada d’espardenyes a cal Custodio. Veient-les només a l’aparador amb la sola de cànem i les vetes ja ens fan sentir el desig de llibertat; sabem que no trepitjaran mosaics, ni adoquins, ni voreres; només la terra dels camps, la sorra de la riera, les pedres de l’era, el fang de la sínia o els fems del corral.

- “Dos parell per a cada u “- dirà la mare.

- “Mulleu la sola abans d’estrenar-les, duren més” -  dirà la Montserrat Custodio mentre amb paciència anirà recollint i empaquetant els parells triats. D’aquí sortirem contents amb l’eina imprescindible, suport i vehicle dels nostres jocs i aventures.

Dissabte, 3 de juliol de 1943.

Ja som a Can Mayol !  Arreglem els nostres estris, petits tresors, al calaix del menjador. Un per cada u. Per ordre d’edat. El de dalt pel Francesc i tirant avall els altres. I tot seguit cap a explorar la casa. Tant gran i tant senzilla. Entrada, cuina a la dreta amb un armari - rebost molt a mà per anar a “picar”. A l’esquerra el menjador, piano a la dreta, festejador a la finestra que dóna al camí que va del poble a Can Targa amb caminets cap a la Ferrussa i Can Cadernera. Té una porta que dóna al celler. No s’obre mai. Una escala molt llarga i dreta va al pis de dalt. La comuna amb tapa i una finestra on es sent el soroll del vent i dels animals serà sempre la gran novetat. El demés, el senzill mobiliari - pupitres fets amb caixons de “La Lechera” tapats coquetonament amb cretona florejada per la tieta Maria Teresa - no ens atreu tant.

La sala, gran, fosca, amb la Mare de Déu dels Dolors, trista, vestida de negre dins d’una urna, sí que ens impressiona. Els ulls de la Verge et segueixen on vas, mirant a dreta i esquerra, no te’ls pots treure de sobre. Decidit. Aquí no s’hi entrarà, només si... t’hi obliguen... o sinó hi passaràs corrent, d’esquena... sense mirar-la, perquè és pas obligat per anar al “quarto” dels avis o de la tieta.  Bé, és millor sortir a fora.

Dimarts, 6 de juliol de 1943

A fora... a l’era... tot serà nou i interessant pels que durant l’hivern només veiem el traginar de peces.

- “Sooota !!”  crida la Lluïsa  “cuidanta” quan les ha de tirar de dalt la “quadra” a baix al pati de la “pajarera “ per evitar que agún galifardeu quedi atrapat a sota.

- “Ósquei  !!” - crida el Joan de Can Maiol al Xato, cavall ros amb mitjons blancs, robust i ferm, l’amic de cada estiu, ara a l’era amb els ulls tapats i guarnit amb paiola de forats per les orelles.

- “No us hi acosteu canaia, està trebaiant “ - diu la Pepa.

Ens tindrem de conformar veient-lo voltar i voltar per l’era arrossegant un corró de pedra que al passar damunt el blat ( segat i escampat ) deslliurarà els grans.

I allà palplantats, protegits amb paioles i gorres d’un sol que ens torra al instant, seguirem badant.

Després sortiran les forques i faran el “ventat” que separarà el boll, de la palla i el gra. El boll, pellofa que cobreix el gra, quedarà separat de la palla.

- “ Si us hi fiqueu us pìcarà tot canaia “ - diu la Pepa.

Però a nosaltres ens interessa més la palla. La palla,  que és la tija del blat, s’apilarà al voltant d’un pal ferm i alt coronat amb una olla.

- “ L’olla és veia “ - diu la Pepa - “ I així aià al damunt taparà el pal perquè no es muyi , ha de durar tot l’any “.

El paller, turó groc, suau i tou, alçat prop de l’era, serà còmplice de molts dels nostres jocs.

El gra, escombrat i apilat, desapareix dintre els sacs. No sabem pas que en deuen fer.

Dijous, 15 de juliol de 1943.

Sabem que si ens volem llevar d’hora, molt d’hora, podem anar a collir alfals. La Maria s’hi apuntarà, segur. Sortiran de bon matí amb el carro buit i els estris. Tornaran quan el sol ja serà alt amb el carro ple de verd. La Maria, asseguda dalt de la gran pila, serà testimoni del molt que han recollit.

On si que anirem tots serà a passar la post. Ja sé que no ens tocarà gaires vegades. Tenim de fer cua. Mentre el Joan de Can Maiol tingui paciència podrem passejar ajupits, un per banda, agafats de la corda que uneix el cavall i la post que ha d’aplanar la terra llaurada. La post no és molt ampla i fa uns petits sotracs al passar pel damunt dels terrossos, l’equilibri és difícil.  Hem de vigilar perquè si caiem destorbem la feina i es pot acabar a l’acte el passeig tant esperat.

                                                                      Eulàlia Garriga Gusi

1.64 – albert gusi las. Fotògraf conceptual

L’Albert es un artista jove, ple d’iniciatives originals, atent al respirar del territori, dels éssers vius i les persones. Està posant unes sòlides bases cara el futur.

Per conèixer millor la seva obra fins avui, hom es pot adreçar a la seva pàgina web :

www.albertgusi.com  Allà hi trobareu la següent informació :

GALERIA

·                  Estris_alçadors fotogràfics 

·                  Le champ de rugby de l'ASM Clermont Auvergne
     sur les pentes du Roc de Courlande

·                  Aproximació a una geografia cultural catalana

·                  Un Nou Camp a Sant Jaume de Frontanyà

·                  Messor: les formigues (re)col·leccionistes

·                  Simulació d'una fumarola al volcà Montsacopa

·                  De (+) volcans

·                  Objectiu Medacorba

·                  Al Garraf les pedres passen volant

·                  Les obres del TGV provoquen llargues cues i retencions

·                  Polaroids de record a l'interior d'un paisatge del Garraf
     moments abans de ser canviat de lloc

·                  Alçant els cims

·                  Avions fotogràfics de reconeixement

·                  Albert Gusi rastrejant el territori amb un paper fotogràfic

·                  Cavallet de mirall

·                  Línia fotogràfica travessant el límit comarcal del Berguedà i el Ripollès

·                  Set blocs de gel de Tavascan fosos al torrent de Pegueres

·                  Planxant el vent

·                  Explosió fotogràfica a la troposfera,

·                  Canòdrom

·                  “El paisaje en la cabeza”. Exposició total al CDAM – Fundación Beulas, d’Osca.

ARTICLES

Gusi nos da luz, Màrius Serra

L'entroponímia, Màrius Serra

Anar al camp i badar, Mery Cuesta

L'art contra la realitat, Carles Hac Mor

L’increïble món de les formigues, Pere Formiguera

La fotografia concreta o l'eclipsi de la perspectiva, Ester Xargay

Paisatges fotorescs, Pilar Parcerisas

El camp i l'estadi, Anton Maria Espadaler

Leioa berrikusten, albert gusi-ren eskutik, Itziar Amestoy

El Camp Nou de Gusi, Anton Maria Espadaler

1.65 – ELS “AGUSI”

En temps mes reculats, quan s’escrivia poc i no massa correctament, i la transmissió del coneixement es feia per via oral,  algunes paraules en el seu ús quotidià adquirien vida pròpia i es veien sovint sotmeses a canvis, que al cap dels anys adquirien carta de naturalesa.

Es molt probable que la Senyora Matilde Agusi (a.c.s.), fos descendent d’una nissaga Gusi, mot. que amb els anys i el seu ús diari se li va adherir al davant  aquesta “A” ,  prenent aquesta nova figura d’ “Agusi”  que un cop entrada als registres oficials, va quedar “blindada” per la posteritat. Els lingüistes en diuen d’aquesta ”a”, una vocal eufònica.

J. O. G.G. 2010-03-25

1.66 - EL “QUILOMÈTRIC” DE JAUME FORMOSA I FAMILIA

Entre la documentació i papers dipositats a la casa del Carrer de les Planes, va sorgir un “Bitllete por Kilómetros”, del que de molt jove havia sentit parlar com el “Quilomètric”. Com es pot veure, es tracta  d’un bitllet que permetia viatjar còmodament tota una família o un grup de persones, per la xarxa ferroviària espanyola, fins un total  de 12.000 Km. Es tracta d’un carnet rígid relligat amb tela vermella, expedit el 25 de novembre de 1806. –Fa mes de 100 anys!.

Aquesta peça, ens dona informacions molt valuoses.

La fotografia de “Quilomètric”, perfectament documentada, inclou a Jaume Formosa i la tieta Marieta Gusi, el cunyat Joaquim Gusi i la seva esposa Antònia Aguilera, la tieta Gabriela Gusi i el Sr. Josep Margarit Solanes, probablement amic o soci de

Jaume Formosa.

Hi ha tres pàgines amb unes minucioses “condiciones de aplicación”, on s’arriba a preveure que un viatger podrà dur a sobre un màxim de 1.000 pestes en or.

Però el mes curiós, es poder verificar amb el petit plànol que portava incorporat el dit “Quilomètric”,  la quantitat de petites línies de tren que el segle passat es varen anar perdent, com els trens de Caldes i del Berguedà, i els carrilets que des de Girona portaven a Olot, Banyoles, Palafrugell o Sant Feliu de Guíxols.

En un segle, els humans hem cremat amb el transport motoritzat, gran part del petroli acumulat al subsòl des dels inicis. Sembla que retorna el seny i retorna l’interés  pel transport sobre carril de ferro, sigui en forma de tren normal, o tramvia. (El TGV o AVE es un cas a part)

J. O. G. G. 2010-03-30

Perquè no pugi

deixar res a mig fer

caldrà que un dia

posi fi a alguna tasca

i em limiti a I'espera.

                            Feliu Formosa. "Núvols d'acer"

                               Copy Left - J.O.G.G. Sabadell 200

---

[1]              (Informació d’Albert  Gusi de 2006.01.27)

[2]              De l’arxiu Parroquial de Castellbisbal, en te cura la Sra Mª, Dolors Saperas, filla de Cerdanyola, casada amb un Castellbisbalenc, però ara viuen a Barcelona. Tel.93 217 57 29. Forma part del Institut Català de Genealogia, amb seu al Arxiu Nac. de Catalunya de Sant Cugat, que porta el Sr. Armand de Fluvià. En investigacions posteriors, s’ha constatat que ni a Vacarisses ni al Bisbat de Vic hi els llibres sacramentals. Durant la guerra incivil foren cremats. A Vacarisses, els dilluns a partir de les 17h. hi ha un empleat del arxiu local. J.O. Garriga 2006.02.11

[3]              “MASOS MASIES I MASOVERS” Esteve Canyameres – Ajuntament Santa Perpètua de Mogoda. 2009. DVD adjunt.

[4]              Íd.

[5]              Íd.

[6]              Veure “INVENTARI DE CAN MAYOL” PUBLICACIÓ FAMILIAR. Any 2001.

[7]               “MASOS MASIES I MASOVERS” Esteve Canyameres – Ajuntament Santa Perpètua de Mogoda. 2009. DVD adjunt.

[8]              Ídem.

[9]              Expliquen, que en aquest període d'economia de guerra, per poder comprar materials es necessitava omplir un reguitzell de papers i formularis que ningú sabia, com fer-ho. Un dia I'avi Joaquim entra a una ferreteria de Palau de Plegamans, presenta els papers i comem a a omplir-se les butxaques de claus, cargols, ferradures i altres peces, . mentre els altres es queixaven de no aconseguien endur-se ni un clau. "Em dueu els papers en regla com ta aquest senyor, i també en tindreu!", contesta el botiguer.

[10]            “MEMÒRIA DE CAN MAYOL” . Publicació familiar.(Maig 1997)

[11]             Can Gomis, un enorme edifici bastit a principis del s.XX, amb imitacions de fragments de castells famosos, una andròmina desmesurada de difícil manteniment. Duran la guerra va allotjar el “batallon de la muerte”, desprès passà a mans del Ministerio de Justicia per allotjar-hi un correccional de menors, i actualment es propietat de la Generalitat de Catalunya.

[12]            A “Sabadell. Informe de l’Oposició”, (Vol.II- pag.11.66 – Nota 177.7) en una entrevista amb Solidaritat i Benvinguda Marcé Tomàs, filles de Magí Marcé (actiu anarquista), s’explica “... nat a Vilanova i la Geltrú el 29.04.1880. Als 10 anys vingué a Sabadell perquè volia ser manyà. Primer va treballar a cal Pere Minaire, manyaneria portada pels Balsach, que estava establerta al carrer de la Font Nova, prop del de la Salut.” Ens confirma que al 1890, cal Pere Minaire ja estava dirigida pels “Balsach”, nom popular referit a l’empresa “Gusi & Balsach” Més endavant s’hi va instal·lar el manyà Torrents. Desprès es va enderrocar i actualment ocupa el seu lloc un bloc d’habitatges

[13]               Veure Annex 06.02

                3 Primer es va dir Carrer de la Creu de Barcelona, desprès d’Isabel II i actualment  de Latorre. Veure el DVD que acompanya a “Masos, masies i masovers “ Esteve Canyameres- Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. 2009. DVD adjunt.

[14]

[15]             Conversa amb Maria Teresa Gusi Arimon

[16]             el 29 de juliol de 1995

[17]             Veure apartat  03.01

[18]             Sembla ser, que el casament de la Tieta Gabriela Gusi Arimón amb en Joan Saltar, fou degut en part, a la influència del Dr.Sardà i Salvany, fundador i cap de la Acadèmia Catòlica, a la que hi pertanyia en Saltor. Els seus pares comentaven sovint que en aquest cas el Dr. Sarda la va espifiar (07.08.95)

[19] La relació del Sr. Josep Saltor Vivé amb l’Antònia, era similar a la nostra : el seu pare, era cosí de l’Antònia Saltor.

                                                                                         Rita i l‘Antònia.

[20]          Coneguda amb aquest renom per ser filla de  Francesc Duran i Armengol, el “rompa”. Fou un personatge molt especial. Fabricant, acumulà un capital venent llanes durant la Guerra Europea, fent-se construir l’immoble de Rambla, 30. Es va traslladar a viure a Barcelona. Fou el promotor de la urbanització Terramar i del Autòdrom de Sitges. Alhora inquiet poeta, amic de Joaquim Folguera, comprador de quadres de Francesc Gimeno.    (“Sabadell.Informe de l’Oposició” Andreu Castells. 17.10.)

[21]             “Sabadell.Informe de l’Oposició” Andreu Castells. 17.10

[22]             Veure el capítol 03.02

[23]         Noces d '0r Garriga Gusi -Publicació familiar 19978.